Memòries d'una plaça

Quan el vaig conèixer ja era vell. Tenia les mans farcides de pigues, arruades, pareixia que els ossos dels dits li romprien la pell seca i rostida pel sol de tants anys. La cara era bruna i tota solcada com el camp acabat de llaurar, el nas gros i vermell per l'efecte del fred. No era molt alt, caminava un poc ajupit i duia un gaiato fet d'un revell d'ullastre a la mà dreta. Coronava una cabellera que havia estat blanca però ara era groguenca. El sol ja havia cremat la seva màcula, perquè feia massa temps que no pentinava els seus cabells negres. Tenia uns ulls deixondits i xitxarel·los. Vestia un gec gruixut de llana de color blau marí. De dins la seva butxaca esquerra hi guaitaven uns guants de pell negra. Duia uns calçons de pana grisa amb la retxa ben feta, unes sabates de sola de crep, negres i ben lluents, els calcetins també negres, un jersei coll de cigne que pareixia molt calent, gris perla, i el capell, ben net, de feltre negre amb la tira de color gris fosc.

Jo estava assegut al pedrís. Tenia a l'esquena la bardissa tapida i verda que vorejava la plaça que hi ha devora ca nostra. Estava embambat contemplant el començ de les obres d'un aparcament soterrat de tres plantes quan el vaig veure venir. Ell venia caminant xano-xano, ajudat pel gaiato, i es va seure quasi fregant-me com si no hagués cap altre lloc buit en tota la plaça. Era un dia hivernenc, gris, fred, no feia massa que havia fet quatre gotes, lleuria més tenir les cames davall la taula camilla amb un braser a caramull de carbonissa d'alzina ben encesa fora colgar. Li vaig donar el bon dia i quasi no va respondre però es va embalar a xerrar mastegant fesols. No l'entenia. Va traure un mocador blanc planxat i ben net de la butxaca dreta del gec i es va sonar sense fer gens de renou. Jo m'anava a aixecar, em sentia incòmode, però quan va reparar en el meu gest de cop i volta em va dir que nomia Miquel, que tenia vuitanta-set anys, que vivia amb la seva filla Joana, separada, i els seus dos néts, el nin Arnau i la nina Maria. Tot seguit em va demanar què eren les obres que feien just suquí. Em vaig adonar que volia conversa i, com que no tenia res millor a fer, li vaig explicar el que havia llegit als diaris.

Va romandre callat una bona estona. Després, com si l'hagués picat el fibló d'una vespa, em va dir a cau d'orella: "El tendran bo de fer, l'aparcament, ja n'hi ha mig de fet!"

Em deixà fred com una pedra. No sabia a què venia aquesta qüestió, i tot d'una li vaig demanar que m'explicàs la seva asseveració.

L'home pensà un instant i començà a relatar-me la seva vida fil per randa. El meu primer pensament va ser que havia perdut, pel anys que tenia, la xaveta.

Em va contar que era vidu de feia vint-i-tres anys i que el malparit del seu gendre havia deixat la seva filla per una bagassa brasilera vint anys més jove, d'això ja feia disset anys. En quedar-se tota sola i amb un infant de dos anys i l'altre acabat de néixer, la seva filla l'agombolà perquè anàs a viure amb ella i així podria ajudar-la a tenir esma dels al·lots: ell ja estava retirat. Va reconèixer que li va fer un poc de vessa, la tasca encomanada, però hi va tombar el coll, al cap i a la fi era l'única filla que tenia, i ell es trobava tot sol a ca seva. Però per damunt de tot estava embruixat pel seu nét. També em contà, amb els ulls espirejant, que va xalar dotze o catorze anys dels seus néts. Ara ja eren majors i campaven un poc pel seu compte, i ell tornava a trobar-se un poc tot sol. Va arribar a la barriada quasi al mateix temps de néixer. Els seus pares compraren un solar, dos carrers més a baix, devers la plaça de toros, i a poc a poc s'hi feren un planta baixa de dos aiguavessos, amb una cisterna al corral, un galliner amb quatre gallines ponedores, sempre una se posava lloca, i un gall. De jove anava a ensumar a la plaça de San Miquel; de fet allà hi va conèixer la seva dona. La plaça del Capitol l'anomenava ell. Encara l'anomena així, i això que des de fa molts d'anys el rètol posa Plaça d'Alexander Fleming. Es va queixar que la seva filla només el deixava fer un tomb per la plaça de tant en tant, deia que ja tenia molts danys. Sí, molts d'anys! Ell major! Ha! Si no fos pel reuma, l'artritis i la vista encara aniria a jugar a futbol. "Jo vell!" Deia ell tot enfadat.

Jo trobava que feia massa fred per tenir-lo al ras i el vaig convidar a xarrupar qualque cosa calenta al bar Milan, que era a un cap de cantó de la plaça. No feu falta dir-ho dues vegades: s'aixecà i daixo-daixo cap al bar que hi falta gent. Mos asseguérem a una taula i, quan vengué el cambrer, demanà un "mulato" ben calent. Va rumiar un poc veient la cara del cambrer i va dir tot seriós: "Bé, que sigui un trencat, o millor un tallat, que és com ho diuen avui dia en català peninsular". Jo vaig demanar un cafè, descafeïnat. Entre xarrup i xarrup, mirant-me fixament em va demanar si sabia com es deia antigament el bar Milan, i sense esperar resposta, que per cert hagués estat negativa, em digué que es deia bar Selec, i que hi feien ball i música en viu. Quan li posarem el nom que té ara fou la seu social del club de petanca Campanilla i del club de pesca esportiva Cias. Fins i tot varen fer uns vestuaris per al club de bàsquet Palma, que jugava a la plaça pels volts del anys seixanta.

S'aixecà i em digué que demà, si no plovia, tornaria a venir per contar-me més coses, i amb un adéu s'acomiadà.

Mentre el veia partir em vaig sentir manipulat, pensant en el que diria a la seva filla perquè el deixàs venir l'endemà.

Tota la nit va tronar i llampegar però el dia va romandre sec, encara que tapat i fred. Me vaig encaminar cap a la plaça carregat de paper i llapis per no perdre cap mot que sortís de la boca d'aquell manipulador i a la vegada encisador vell.

Quan vaig arribar al pedrís on mos coneguérem el dia anterior ell ja m'esperava. "Ei!", m'increpà, "fa estona que soc aquí badocant". No va fer menció de com va convèncer la seva filla perquè el deixàs venir de nou. Quan reparà el paper que jo duia a la mà em proposà d'anar al bar Milan, perquè damunt taula em faria més bon escriure. Jo vaig sospitar que havia sortit dejú de ca seva. "Que estrany", vaig pensar. Una vegada asseguts a taula, amb un cafè amb llet i una ensaïmada per a ell i un cafè curt per a mi, em digué que abans de les dotze havia de marxar per preparar el dinar. La seva filla feia feina, arribava un poc passada la una i acabava d'enllestir-ho perquè a les dues dinaven tots junts, ja que el nét venia de la UIB i la néta del col·legi Jesús Maria, allà a prop. Una vegada acabada l'ensaïmada i ben torcades les mans del saïm em digué que era hora d'anar per feina.

Em digué que el primer era fer un plànol de la plaça per a saber on posar-hi cada fita. Érem al cantó de la plaça tirant cap a Ciutat, que queia a la nostra esquena. Estàvem asseguts arran d'una finestra que donava a la plaça. Davant hi teníem el carrer Joan Munar i a l'esquerra el carrer Arxiduc Lluís Salvador, que per cert crec que hi havia un rètol que li donava el nom de Bernat Calvet Girona (no sé si tot el carrer o només el tros de la plaça), és d'esperar que en record d'uns dels dissenyadors de l'eixample de Ciutat. Pujant a mà dreta per la vorera del bar, sense deixar la plaça, arribant a l'altre cap de cantó hi havia un sabater i un torner. Travessant el carrer Reina Maria Cristina i fent cantó amb Joan Munar hi havia els vins Reus. A l'enfront del vins i dins la plaça, al carrer de Reina Maria Cristina, hi havia una botiga de queviures, Can Planas. Uns anys més endavant va ser un bar, l'Esport, on feien uns variats que feien posar el ulls en blanc. Seguint la mateixa vorera a la finca propera hi havia una botiga d'insecticides, i passats uns anys una bugaderia, i per un passadís que donava al corral de la bugaderia s'arribava a una fàbrica de llenceria. Seguint per la mateixa vorera i aferrat al passadís hi havia un saló de jocs recreatius, el Capitol. Ara hi ha un restaurant. Seguint per la vorera cap a la plaça de toros hi havia una tenda d'electrodomèstics anomenada San Miguel, i després Radio Capitol. Ara, i des de fa anys, hi ha el fotògraf Terrades, i ben aferrat l'estanc i un poc més endavant dues plantes baixes ja fent cantó amb el carrer Jaume Balmes.

"Fins demà al mateix lloc i a la mateixa hora", em digué ja aixecat i amb el gaiato a la mà. Només vaig poder dir-l'hi adéu.

L'endemà ja vaig anar directament al bar Milan. Ell, dret com un fus, ja m'esperava just davant la porta. Ens donàrem el bon dia i sense dilacions vàrem seure a la mateixa taula del dia anterior. El cambrer ens serví tot d'una sense demanar-nos res. Després d'acabar amb el ritual de netejar-se les mans em va demanar on havíem acabat el dia abans. Jo amb parsimònia l'hi vaig aclarir. "Idò bé, convé seguir així com vàrem començar", em va dir. Jo vaig asentir i ell em va comminar a què agafàs el llapis i una plana en blanc.

Agafant el fil de la troca que havia deixat va començar a escorcollar dins el seu cervell i de cop les paraules sortiren de la seva boca llampants amb un xiuxiueig, supòs que per l'edat.

Davant les plantes baixes i travessant el carrer Jaume Balmes, devers els anys quaranta (ell encara vivia al segle passat), hi feren el cinema Capitol ben al cap de cantó. Em digué un caramull de títols de pel·lícules d'aquells temps: "La novia de Fumanchu", "El conde Drácula" o "El maquinista de la General", entre moltes altres. Ah! i el "No-Do" entremig.

A l'enfront del Capitol, girant a l'esquerra i creuant el carrer Reina Maria Cristina, a l'altre cap de cantó s'hi establí "El carnicerito de Palma" un torero local que, com el seu nom indica, obrí una carnisseria. Seguint la vorera hi havia un petit bar, el Capitol; més endavant un garatge, Castelló, temps enrere un taller d'escultura. També obriren un saló recreatiu on hi muntaren unes pistes grosses de cotxes elèctrics on els joves ho passaven del millor. Quatre passes mal comptades i arribà
vem a la papereria Planas, aferrat la barberia. I si travelaves arribaves al bar H, al cap de cantó amb el carrer Arxiduc Lluís Salvador.

Jo crec que els establiments hi varen ser, però podrien no correspondre's en el temps. Així com parlava pareixia que la plaça era una rota seva i no una donació a la Ciutat de la senyora Catalina Tarongí, com ell em va dir, per fer-hi una escola o un lloc on els infants poguessin gaudir amb els seus jocs. Gràcies que aquesta senyora ho va deixar ben escrit, perquè a hores d'ara no tendríem plaça, les cases de pisos arribarien al cel.

Em començava a posar neguitós, el que realment m'interessava era sebre per què m'havia assegurat que ja tendrien mig aparcament fet, i talment li vaig demanar. Em respongué que tot arribaria, a la seva hora.

No perdé el fil de la conversa i seguí amb el seu explic. Creuant l'entreforc del carrer Jaume Balmes amb el del Arxiduc Lluís Salvador, al cap de cantó de davant el bar H, hi feren una casa de pisos (per cert, allà hi vaig néixer jo) i amb el temps s'hi establí l'acadèmia Fleming.

Feia ja una hora i mitja que em parlava quan vaig oferir-li un altre "mulato"; no el va refusar. Entre glop i glop prosseguí el seu relat.

Tornant a creuar el carrer Jaume Balmes i cap a Ciutat hi havia una petita oficina de la Caixa, i al pis de damunt una gestoria o un bufet de missers, no n'estava molt segur. Pujant cap a Ciutat s'hi establí una botiga de robes, Can Bauçà, més tard una botiga d'electrodomèstics i fins ara una botiga de màquines d'escriure (es referia a components d'electrònica). Seguint per la vorera trobàvem una floristeria, que després va esdevenir una pizzeria i que ara és un forn. Aferrat al forn, caminant cap a Ciutat hi havia una petita botiga de queviures. On ara hi ha la xarcuteria Fleming temps enrere hi havia una merceria i una botiga de venda de roba. El portal d'una casa de pisos feia de mitgera amb la bodega, que a més a més era polleria, de Ca's Pagués, al cap de cantó del carrer Calixt III. Em digué que li pareixia que en aquesta bodega s'hi començaren a fer les famoses patates rosses 007. Ara hi ha un comerç de menjars preparats. Creuant el carrer Calixt III hi havia una botiga de queviures, i més tard una bugaderia. I ara acabam els voltants de la plaça, només travessant el carrer Arxiduc tornam al punt de partida, el bar Milan.

Encara ressonava el darrer mot quan es va aixecar d'un llongo i amb un fins demà va prendre porta. Jo vaig agafar els tapins i cap a casa falta gent. Estava un poc amoïnat perquè no havíem quedat per l'endemà però el cor em deia que al mateix lloc i a la mateixa hora.

L'endemà el dia, encara que prou fred, va esdevenir clar i amb un sol que escalfava un poc, com és comú a l'hivern. Quan vaig arribar al bar encara no hi era i ja havien passat les nou. La nostra taula era buida i en asseure'm el vaig veure venir agafat al gaiato i ranquejant. En entrar al Milan va venir tot dret a seure a taula, no feia gaire bona cara. Li vaig demanar si es trobava bé, que pareixia un poc cansat. La seva resposta va ser que no havia passat bona nit, i que no anàs de romanços si volia saber per què m'havia dit que ja tenien mig fet el forat del aparcament.

"Mira, aquí davant el bar Milan hi posaven una caseta on feien xurros, i bunyols per les verges. Després hi feren unes pistes per a jugar a petanca. Al bell mig de la plaça hi havia dos safareigs separats per un grapat de metres l'un de l'altre: un per remullar-se el peus els homes i l'altre per a les dones. Els pedrissos tancaven la plaça manco per dos llocs. I ara ve el que esperes des de fa dies", em digué amb mitja rialla a la boca. "Davant el bar H s'obria una boca a través de la qual, baixant una vintena d'escalons, entraves al refugi antiaeri que feren durant la nostra guerra. L'altra boca és trobava davant el bar l'Esport. Més endavant, a un racó de la plaça hi posaren una atracció de cavallets, perquè els nins poguessin gaudir d'unes voltes amb alegria i escridassant".

S'aixecà de cop i s'acomiadà, vaig adonar-me que la seva cara tenia un color trencat que no m'agradà gens ni mica. Me vaig oferir acompanyar-lo a ca seva, i agafant-lo pel braç i a poc a poc vàrem arribar a la casa on vivia amb la seva filla i els néts. La sort va voler que la seva filla hagués sortit abans de la feina: estava preocupada per ell, i jo així vaig poder deixar-lo tranquil.

Durant tres dies vaig anar al bar Milan esperant que hi vengués, creia que hauria agafat un constipat, i no volia molestar la seva filla arribant a ca seua per veure'l.

El dia que feia quatre, esperant al bar, se presentà la seva filla, i dirigint-se a mi em comunicà que havia duit el seu pare al fosar feia dos dies. Em digué que li havia demanat que s'acomiadàs de mi en nom seu. Vaig plorar. El vell s'havia fet estimar.

Vaig passar un grapat de mesos sense poder posar en clar les notes que havia pres. El mal tràngol per la mort del meu col·laborador desinteressat varen fer tornar grogues les planes dins un calaix. Al cap dels anys he decidit reprendre l'escrit que el vell em va fer començar. Sé que no tendrà la mateixa escalfor emocional.

A la nostra plaça els canvis han estat prou importants com per assenyalar-los fil per randa. Per començar, el tros del carrer Joan Munar tocant a la plaça ja no existeix, és de la mateixa plaça. El bar Milan i l'altre bar (nou) que hi ha el fan servir de terrassa, i ben plena de gent. Els safareigs no hi són, la pista esportiva té grades i els vestidors estan al bell mig de la plaça, fent de separació dels jardins i dels jocs pels més menuts, amb l'olivera centenària presidint-ho tot. I gràcies a Déu els cavallets són al seu lloc (més o manco). Ja no hi la caseta de bunyols ni les pistes de petanca. Per les vergues, a un cap de cantó s'estableix una rulot asèptica, blanca, amb llums de neó, on hi venen xurros i bunyols. No queden plantes baixes, això sí, quatre bancs o caixes al cap de cantó. Supermercats on hi havia botigues, gent nova que no saluda en passar. No hi ha cap club esportiu, però l'àrea esportiva està sempre plena d'immigrants sud-americans jugant a futbol, val més això que la droga que corria poc després de les obres.

Encara tenim sort els vells del lloc perquè tenim on poder xerrar de les nostres coses, al bar Milan amb en Quico i en Joan, a l'estanc amb en Rafel i n'Aina Maria. En Joan de la xarcuteria s'ha retirat, notaré a faltar les converses de cada dia.

De vegades estir la vista al carrer d'Arxiduc Lluís Salvador cap a Ciutat. Em falta el lloc de la OJE, la lleteria de devora el bar Venecia, l'esparteria, la clínica Munar (després l'hotel Arxiduc), el gimnàs Petrus i sobretot el bar de Can Meca. Ja sé que és llei de vida, però encara així em fa falta.

Esper poder-vos contar després de molts d'anys més noves.