La primera nevada

Em fa vessa aixecar-me del llit, sent ploure al carrer, i mir embambat com un betzol el teginat, però com la peresa vol sopes d'un llongo sóc dempeus al terra. El trespol és gelat i m'esdevé un calfred que fa que em tremoli fins i tot l'ànima. Amb els xoquins als peus i un barnús gruixut pel cos, i pel corredor, m'encamín a la cuina, encendre el fogó, encalentir la llet i fer un poc de cafè -o xicoira- tot n'és un; després abocar-ho dins una xicra i quasi d'un glop empassar-me'l. Aquest trencat em fa reviscolar! Amb el cos una mica més trempat vaig a l'excusat que és a l'enfront del corral, pel caminal. El fred de les darreries d'autumne em deixa les mans i les orelles blaves. Ans de vestir-me, després d'encalentir un poc d'aigua, faig el segó per les gallines, recull llenya seca i cap dins la cuina, així ma mare estarà un poc més tranquil·la aquest diumenge.

Sense reposar del tragí, cap a vestir-se manca gent, calçons blancs de cama llarga, uns calçons de pana, que he d'espalmar el fang sec d'ahir, uns calcetins de llana, botes de goma -"katiusques"-, mariol·lo amb màniga llarga de cotó, camisa de franel·la, un gec blau i capell negre ambdós de feltre. Els guants de llana verge de la darrera tosa, teixits per ma mare a la vora del foc de l'escalfapanxes. Una capa, feta d'un tros de plexiglàs, per aixoplugar-me de la pluja.

De dins la pastera agaf un bocí de pa, vaig al rebost pel companatge, un tros de sobrassada vella, tot dins la taleca (aigua avui crec que no me'n mancarà), em penj l'escopeta a l'espatlla, llev el forrellat de la porta per poder-la obrir, no hi ha batiport, i amb seny sense fer gaire renou, els pares encara dormen, surt al carrer, que és adormit, ben banyat i quasi sense llum.

Aviat, per mor del fred que m'atabala, vaig fins devora la soll, on hi ha l'estable amb el mul eguí, el carro i la meua cussa de mostra -"mè", perdiguera mallorquina. La cussa en veure'm amb l'escopeta es posa a lladrar i a fer bots al meu voltant. El mul pega dos renills i amb el cap m'espitja del goig que té. Deix l'escopeta penjada a devora dels arnesos, amb quatre grapades pos, dins un poal de llauna, civada, ordi, sègol i garroves, n'escap, un poc més de la mitat, dins la menjadora i a més a més agaf palla de blat fins omplir-la; el mul torna renillar i es posa a menjar després de pegar-me una altra empenta amb el cap. Surt cap a la soll, hi ha un truger, i amb el que resta del poal i a demés d'un grapat de figues seques deix arreglat el porc, que ja comença a ser bo per les matances, me'n vaig amb el renou que fa el seu grufar. Tot açò acompanyat de la cussa, que no ha parat de botar i remenar la coa. Avui mon pare també tendrà un bon diumenge.

Enllestides les feines, el prendre camí cap a la cacera amb la cussa és el que priva. Be, a las dotze hi ha missa de tres i altar fumat i, com cada diumenge, acompanyaré els pares. L'alba ja és passada i una llum esmorteïda, a través dels niguls que tapen el sol, m'assenyalen que comença a clarejar.

Daixo-daixo prenem el camí cap a la rota d'alt, arrambats al torrent que porta l'aigua que els xaragalls, del dos costers, han recollit aquests dies passats. Arribam a una passera feta amb fiters, que arrabassaren de les terres de conreu molt de temps enrere, xiul a la cussa, perquè véngui, i me la pos a batcoll per passar el torrent. Havent-lo passat agafam a l'esquerra cap a la partió, la cussa s'atura i em mostra senyes de conill. Amb un gest amb la mà la faig venir devora jo, avui anam d'animals de ploma. En arribar a la partió deix la cussa caçar pel brut, escodrinya tots el racons. Les mates, els esbarzers, el càrritx, la llentiscla i els ullastres campen a les seves. La cameta d'aranya que ha fet fins ara s'ha tornat més gruixuda i ja és una bona brusca, l'aigua cau amb ganes. Davall d'una alzina, a la vora d'un siti on s'hi han plantat, amb el temps, un caramull de sitges, s'hi està millor -no importa, l'aigua, emparar-la tota-, sort que no fa llamps. Estant a la gatzoneta puc tapar la cussa amb la meva capa. Al cap d'una estona la brusca es torna blanca i les flòbies de neu es deixen veure. Ja estic a punt de retornar a casa, tenc el nas com una safanòria, de vermell, és de mel i sucre, no em puc ni mocar del mal que em fa, i el fred em comença a calar els ossos, i de cop la cussa pren fua cap un ullastre farcit d'olivó, deixant l'aixopluc de la capa de plexiglàs, i en mostra peça. Li don un atabuix, i de dins l'ullastre s'enlaira una cega. Encar l'escopeta i necessit dos trons per matar-la. Quan ho conti a mon pare, en mirarà i farà una mitja rialla per dir-me: massa pólvora per tan poca caça. Cau dins el brut. La cussa, encara que remull, no ha perdut el nas i al poc temps ja la tenc als meus peus. La cussa no té les barres gens fortes, tot d'una amolla la caça. Després d'esmocar-la la pos dins la taleca i m'adon que no he berenat. Mu mare en donarà un bon arrambatge. La cussa es mereix un bon premi i és tot per ella. Si mon pare se n'assabenta em deixarà blau, sort que la cussa no sap xerrar.

A mesura que baixam cap el poble, amb esmena per no llenegar, em agafat una drecera. Passam pel claper que hi ha -l'any qui ve vindré amb la fura, a veure si agaf qualque conill-, les gleves de neu cada vegada són més atapeïdes, la cussa i jo quasi sense voler correm per arribar prest a casa i poder-nos encalentir davant el foc que la mare tindrà encès dins la cuina. Quan ja estam dins el pla m'adon que no he vist ni mostels, ni genetes, ni marts, supòs que la neu els té tots dins les seves llodrigueres. El que puc agrair a la neu és que per ventura els rectors del pobles veïnats no podran venir a l'ofici i m'escapoliré d'anar a missa.

Enguany la neu és arribada massa prompte!