Un viatge a València

-Mai no podré oblidar aquests dies…- Vaig dir-li amb una veu suau.
-Saps ben bé que a tothora pens en tu. Esper tornar a vindre prompte
-Vinga, que encara perdràs el vol… Que tingues un bon viatge Eva, t'estime.

Eixes van ser les últimes paraules que ens diguérem. Eva era una mallorquina que vaig conèixer el 5 de maig. Havia viatjat fins a València, volia conèixer cada racó del nostre país, i que millor moment per visitar València que el dia en el que celebràvem la nostra diada…

Vaig anar a arreplegar-la a l'aeroport de Manises amb Carles, mon germà, ja que encara no m'havia tret el carnet de cotxe. Quin mandrós que estava fet… No va tardar gaire, cap a les 12 del migdia va aplegar. Va ser ella qui em va reconèixer, havia vist algunes fotos meues.

-Ausiàs! - va cridar mentre s'apropava- Que tal estàs? Per fi ens coneixem… tenia unes ganes d'arribar-hi…s'avió em posa malalta.
-Doncs encara sort que el viatge és curt. Mira, aquest és mon germà, Carles.
-Hola Eva - va dir, i li va fer dos bessos.

Eva era una xica alta i prima, amb els cabells llargs i rulls, d'un color marró obscur, com el del seus ulls. La seua boca era xicoteta i graciosa, m'encantava com parlava salat, era una de les coses que més m'encisava. Vestia una samarreta verda que deixava ben marcat el seu cos, i uns pantalons clars.

Vam ajudar-la amb l'equipatge i marxàrem cap al cotxe. Havia vingut per quedar-se el cap de setmana, i li havia oferit ma casa perque no es gastara massa diners. El viatge va ser curt, no hi havia massa tràfic a la carretera. Així que cap a l'hora de dinar ja hi havíem arribat.

Vivia al carrer Sagunt, prop de la parada del tramvia. Eva estava encantada d'estar a València. Li vaig ensenyar quina era la seua habitació. Estava al costat de la meua, prop de l'entradeta, després li ensenyí la resta de la casa i anàrem a dinar. Ma mare havia fet macarrons.

Cap a les tres i com que la seua estada no anava a ser massa llarga, vam anar a fer una volta per la ciutat. Era la primera vegada que estavem els dos sols. Els carrers estàven plens de gent, feia un dia genial. El sol brillava sobre un cel clar. Semblava que el temps ens acompanyaria.

-M'encant València Ausiàs, ja de ben petita somiava en vindre-hi algun dia.
-Doncs has elegit un dels millors dies per fer-ho. Mira, allà estan les Torres de Serrans, però les visitarem més tard.

Creuarem el riu i entràrem al carrer de les Corts. El casc històric i el centre de València eren meravellosos, En ells es sentia el pas del temps, m'encantava imaginar totes les coses que podien haver succeït en ells.

No vam tardar en aplegar a les Corts. Després la plaça de la verge. Eva va quedar meravellada. El primer que va veure sigué la font on, als seus voltants, seien un munt de persones llegint, altres parlant, altre donava de menjar als coloms... Que bonica que era eixa plaça.

Però no ens vam quedar gaire estona i vam marxar cap a la plaça de la Reina. El Micalet, el campanar d'estil gòtic català, tan gran, tan adornat, vigilava la plaça atentament. Vam seure a un xicotet parc que hi hi ha davant la porta dels ferros i vam deixar passar el temps.

Eva em va contar que havia tallat amb el seu al·lot ja feia un més, i que des d'aleshores havia estimat un xic que vivia molt lluny d'on ella, i que per això no li havia dit que l'estimava. Ja eren les cinc i decidírem anar cap a les Torres de Serrans, ja deurien d'ésser obertes.

Vam tornar a passar per la plaça de la Verge i ara, pel Palau de la Generalitat també. Després giràrem pel carrer de Serrans i, al final, allí estaven les torres, una de les antigues entrades a la ciutat de València, les portes de la qual, es tancaven a la nit per evitar atacs. Ara sempre romanien obertes.

Pujàrem les llargues i amples escales fins entrar dins. Com que acabaven d'obrir-les teníem totes les Torres per nosaltres dos, era genial. Continuàrem pujant. Eva estava meravellada recorrent tots i cadascun dels racons d'aquell lloc. Em recordava a mi mateixa la primera vegada que vaig anar-hi. Finalment aplegàrem dalt de tot. La vista era fantàstica, es veia tota la Ciutat. Em preguntí com seria el paisatge que es veuria a finals del segle catorze, quan les Torres acabaven de ser construïdes.

-És preciosa València. M'encanten es seus carreres, es seus edificis, sa gent…

Ella estava davant meua mirant-me als ulls. Els seus brillaven d'una forma especial, estava contenta. Vaig apropar-me més a ella, l'agafí per la cintura i ens vam bessar durant una llarga estona. Sempre havia pensat que les Torres de Serrans eren un lloc màgic.

Faltava un quart per a les sis de la vesprada. Així que decidírem anar cap a Sant Agustí. Tornàrem a passar per la Generalitat, per la catedral i arrivàrem a la plaça de l'Ajuntament. Després de creuar-la vam veure la plaça de bous i l'Estació del Nord,

Gairebé ja hi havíem aplegat i ja s'escoltaven els tabals i les dolçaines. La manta al coll, no en volem cap o la muixeranga eren algunes de les cançons que més s'escoltaven.

La plaça de Sant Agustí estava plena de gom a gom. La gent duia senyeres quatribarrades, estelades grogues, i també blaves. Huí era el nostre dia, perque els valencians també som dels Països Catalans.

Vaig veure al Pere, a Joan i a la Laia i els vaig presentar a Eva. La manifestació ja havia començat, així que ens vam afegir a un dels blocs i vam anar endavant.

La manifestació era animada, es notava que el 25 d'abril era un dia de festa per a nosaltres, però de lluita alhora, l'any que ve farien 300 anys de la Batalla d'Almansa.

De sobte vam sentir uns crits.

-Catalans imperialistes! Fora de lo regne! - Cridaven unes dones des de la vorera.
-Sense les dones no hi ha revolució - Van contestar un grup de joves.

Una manifestació a València no seria el mateix sense aquests que venen a provocar…

També s'escoltaven els crits d'unitat de la llengua. Altres cridaven contra l'especulació, contra l'alta tensió, pels pressos polítics i, com no, cridàvem ben fort: INDEPENDÈNCIA.

Eva m'agafava per la cintura. Volíem estar junts i sabíem que el diumenge hauria de tornar a Mallorca. Però ara estavem junts.

Aplegàrem a la fi de la manifestació i es llegí el manifest. Tot seguit s'alçaren dues muixerangues. Una era la colla de Sueca i l'altra la Nova Muixeranga d'Algemesí. Sempre havia somiat amb saber pujar per aquells pilars…

Ja enfosquia, així que vam decidir anar a sopar a un bar que coneixia prop del Mestalla. Un sopar rapidet: entrepans. El concert començava a les 9 i si no ens afanyàvem no hi aplegariem.

Aquest any les actuacions eren de Banda Bassotti, Lax'n'busto, Betagarri i la Gossa Sorda. Un bon cartell.

Només acabar de sopar pagàrem i marxàrem, però va ser a la segona cantonada quan s'adonàrem que un grup d'uns deu neonazis ens perseguien.
Vaig maleir haver-nos-en trobat amb ells. Coneixia diversos amics els quals havien acabat a l'hospital després d'una pallissa… no volia que correguérem la mateixa sort.

-Eva, tenim un grup d'uns deu neonazis al darrere - La cara li va camviar per complet - Caminem un poc més depresa.
-D'acord…

Vam accelerar el pas, i en girar una cantonada vam començar a còrrer, escoltàvem crits darrere nostra que deien "Guarros!" "os vamos meter una buena paliza", "viva el caudillo"… El nostre cor bategava cada cop més apresa, no paràvem de còrrer, fins i tot em vaig sorprendre de la rapidesa amb la que anàvem. Va ser, però, quan ja pensava que no arribaríem a l'aparcament de Tarongers quan vam veure un cotxe de policia. Per primera vegada beneïa trobar-me'n un.

El vam aturar i li vam explicar que ens perseguia un grup de neonazis els quals ja havien desaparegut. Tant de bo els troben, vaig pensar, tot i que no en farien res…

Finalment i després d'aquest ensurt, vam aplegar a l'aparcament. Es vam fer un bes i entràrem. Allí ens vam trobar amb Miquel, un amic meu de Sagunt, al qui li vam contar el que ens havia succeït. Després ens contà que un amic seu no havia tingut tanta sort i que li havien obert el cap… Hauria de fer nit a l'hospital.

Ja cap a la una de la matinada es va acabar el concert i ens vam anar amb Miquel i els seus amics pel Carme. Entràrem a diversos pubs i ja cap a les 3 Eva i jo vam marxar cap a casa.

-Com camvien es carrers de València en sa nit - em va dir
-La lluna els dona un toc especial i les estrel·les…- Em vaig adonar que no es veien per la llum dels carrers. Eva també se n'adonà i rigué.

Aplegàrem a ma casa i entràrem a la meua habitació. Estava il·luminada per la llum del carrer.Tancàrem la porta i vaig començar a besar-la pel coll. La seua flare era fresca i suau. Vaig pujar poc a poc fins que els nostres llavis es van trobar. Ens vam tombar al llit.

-Un dia complet, no? - Li vaig dir mirant-la als ulls.
-I tant… passejades, manifestació, corregudes, concerts i ara…

Em va treure la samarreta i va començar a besar-me. Les seues mans recorrien el meu pit lentament. Jo vaig fer el mateix i també li vaig llevar la samarreta, després li despassí el subjectador deixant al descobert els seus pits.

Ens bessàvem cada cop més apassionadament. Ara li acaronava els pits amb tendresa. Li vaig despassar el botó del pantaló i li'ls vaig baixar lentament. Solament duia un xicotet tanga.

Ara Eva em feia suaus mossegades als llavis mentre sa mà anava baixant des del meu pit recorrent l'abdomen i, finalment, va posar la mà per dintre del meus pantalons, després dins dels calçotets. La meua respiració anava accelerada. Acariciava el meu penis erecte de dalt a baix. Em va traure els pantalons i els calçotets alhora. Jo li vaig treure el seu tanga lentament. Ara romaniem els dos nus al llit.

Vaig xuclar-li els mugrons amb xicotetes mossegades. Sentia la seua respiració, era forta. Mentrestant els meus dits anaven explorant el seu sexe. Vaig baixar fent-li petons al melic fins veure el seu cony. El vaig llepar. Ella em va dir
que em girara que volia fer el mateix.

Tots dos estàvem exitadíssims i sense dir res, traguí la caixa de preservatius que guardava a la tauleta de nit i me'n posí un. Lentament li vaig posar el meu penis dintre seu.

Ella estava baix. Mentrestant jo menejava la cadera, ens bessàvem apassionadament. Voliem més i més. Duïem un ritme lent però marcat. Poc a poc vaig accelerar fins que, tots dos, ens vam escorrer.

Vam romandre abrançats, nus, una llarga estona. Finalment s'adormirem

…

Va sonar el despertador, ja eren les onze del matí. No hi havia ningú a casa. Vam anar a la dutxa tots dos, volíem aprofitar el temps al màxim, no sabíem quan ens tornaríem a veure. Així que entre l'aigua, el sabó i les carícies repetirem tot el que havíem fet la nit anterior.

Com que ja eren les 12 i mitja anàrem al centre per donar una volta i després dinar. Vam anar a la Llotja i al mercat central, tot i que al ser diumenge estaven tancats. Després anàrem a un xicotet bar de Russafa per dinar i ens vam demanar una bona paella. Quan de temps feia que no en menjava…

Quan ja havíem reposat una estona, vam anar a buscar el llit del riu per passejar. Caminàvem cap a la Ciutat de les Arts i les Ciències, però el camí era llarg. La gent passejava tranquil·lament, altres escoltaven música estirats a la gespa, els xiquets jugaven en els tobogans… Mentrestant Eva i jo passejàvem agafats de la mà.

-Vine, seiem sota aquell arbre i descansem una estona.
-Anem-hi doncs - li vaig dir.

L'ombra dels arbres s'agraïa en el dies calurossos. La gespa estava fresqueta, així que ens tombaren.

-Ahir m'ho vaig passar genial Ausiàs. Es passejos pel matí, sa manifestació, es concert amb sos amics d'en Miquel… amb tu.
-Va ser un dia genial i ben completet.
-Com m'agradaria que estiguèssim junts més temps.

Eva m va mirar amb aquells ulls brillants amb els que m'havia mirat a les Torres de Serrans, però aquest cop deixaven veure un reflex de triestessa perque sabia que no ens quedava ni mig dia junts. Ens vam abraçar i ens bessarem.

Quan ens va entrar gana vam decidir anar fins la Ciutat de les Arts i les Ciències i prendre, allí, alguna cosa. Anàrem a un forn que no parava massa lluny i Eva va demanar.


-Perdoni, voldria un suc de prèssec i una napolitana de pernil dolç i formatge.

Així doncs la dependenta li va fotre cara de fàstic i li va dir.

-Perdoni? pero quién te crees que eres para hablarme catalán. Aquí hablamos valenciano, y castellano para los estrangeros. Hablar catalán a los que no lo saben es de maleducados.

Eva es va quedar més que sorpresa i sense dir-li res, va marxar. És clar, no havíem d'oblidar que València està plena d'espanyolistes, ja m'estranyava que no haguera eixit cap abans…

Finalment ens vam acontentar amb dues coca-coles i unes llepolies que compràrem a un quiosc.

Després de voltar per la Ciutat de les Arts i les ciències vam anar a ma casa a arreplegar el seu equipatge i a sopar. Tot seguit, la duguèrem a l'aeroport. Allí era on ens diguèrem aquelles últimes paraules d'acomiadament. Eva havia de tornar-se'n a Mallorca.

…

-Ausiàs! - Va dir-me una veu - Vinga va, que ja estem a l'aeroport.

Era el meu germà Carles qui em parlava, m'havia quedat pensant en aquells dies en els que Eva havia vingut a València.

-No cal que t'acompanye dins, no?
-No, no, tranquil. Ja m'apanye jo soles.
-Vinga, doncs. Que tingues un bon viatge i dona-li records a Eva.
-Li'ls donaré. Adéu!

Baixí del cotxe i agafí el meu equipatge. Ara era jo qui se n'anava a Mallorca.