UN SOMNI VENÇUT

Un dia més, caminava amb l’esperança de poder veure’l. Era conscient que aquesta esperança era minsa, que s’escapçava una mica més cada nou combat, cada nou bombardeig que anava assolant la ciutat durant les darreres setmanes, però encara es sentia amb forces per no renunciar-hi. Avui s’havia llevat amb el pressentiment de què aquest 11 de setembre seria especial, que el recordaria durant molts anys, i no anava equivocada.

Es sabia de memòria el recorregut pels carrers del barri de la Rivera. Anava sortejant les runes i les destrosses amb què es trobava i resava un parenostre quan veia la basílica de Santa Maria del Mar. Mentre caminava podia contemplar el paisatge decebedor en què s’havia convertit Barcelona suportant durant tants mesos el setge borbònic d’aquella forma tan cruenta. La seva ciutat, que anys endarrere havia estat un exemple d’harmonia i progrés, era ara un lloc caòtic, regnat per la misèria i el desencant.

Per recuperar l’optimisme recordava quan el va conèixer, quan el veié per primer cop a les festes de la plaça del Born de feia quatre anys. Encara s’emocionava en recordar aquells ulls blaus, intensos i juganers, clavats en el seu cos que aconseguien despullar-la, deixar-la plena de desig i trasbalsada de cap a peus. El darrer cop que s’havia sentit així fou la nit que li digué que se n’anava a formar part de l’exèrcit de resistència, en un batalló a les ordres del general Villarroel. Des de llavors no l’havia tornat a veure.
Arribà fins la muralla, que en aquell tram estava molt malmesa i pogué contemplar les baluards enderrocats. Poc s’imaginava que aquella Barcelona que ara contemplava amb els ulls plorosos i que durant mesos havia resistit per defensar la seva gent i les seves llibertats, la ciutat on havia trobat l’home que era capaç de fer-la feliç, acabaria sent la seva presó.

De repent sentí una fiblada a dins del pit en el mateix moment que l’estrèpit d’un canó ressonà a poca distància seva. Aquell soroll va fer créixer els seus temors i alhora minvar les seves il•lusions. Però ella, igual que la seva ciutat, volia resistir amb totes les seves forces i no renunciar encara a la felicitat. Somiava que a veia al seu amant, es besaven furtivament un cop més i fugien junts.

No va poder ser. Es rendí quan passades unes hores arribà a casa on l’esperava el seu marit, còmodament assegut al pati interior per dir-li que la coronela de la ciutat havia capitulat, mentre se li escapava una malèvola rialla. Havia guanyat ell.