Un peu enrere (VI)

En Miquel, en Raimon i en Joan varen ajudar en Bernat a empassar-se el mal tràngol de la mort del seu padrí. Quan havien pogut comprar prou coets, fins i tot qualcun de cinquanta cèntims, per omplir el polvorí del fort "apache", començaven els jocs de guerra entre indis i pistolers. En Miquel es posava dins el fort, hi cabia, i amb les pistoles fetes de les gafes requisades als estenedors de cada casa, defensava l'atac dels indis conduit per en Bernat i en Joan. Si venia en Raimon era l'encarregat de manar una caravana sempre a la rereguarda dels indis. Tots quatre coneixien cada un dels nins de plexiglàs o goma amb què jugaven, els havien batiats ells. Els indis, comandats per en Bernat i en Joan, quan atacaven el fort ho feien amb fletxes enceses, la benzina l'havien "manllevada" al pare d'en Miquel i en Joan, que era llanterner i sempre hi havia un bufador carregat a ca seva. Un dia els indis varen guanyar perquè una fletxa encesa va entrar pel la finestra del polvorí, en Miquel cametes em valguin. L'esclafit va ressonar pel carrers dels voltants. En Bernat no entén que les mares respectives fessin un escorcoll a fons i requisassin totes les municions i el potet on guardaven la benzina. El que no sabien les mares és que sempre hi havia un racó especial d'amagatall.

La reconstrucció del fort va dur molta feina a tots quatre, llenya, tatxes, cuiro per a les frontisses de les portes i pintura per enllestir-lo. Havent quedat amb poques fletxes, entre les que s'encenien i les requisades, havia de trobar-se una solució dràstica. En Miquel, com a cap pensador, feia recollir a en Bernat i a en Joan les buines dels cavalls dels carrers. Després d'unes quantes passades d'aigua només quedaven els garrofins, que eren unes bales de les millors.

D'amagat dels pares anaven a nedar als safareigs de les possessions apropades de ca seva, encara n'hi havia per triar, i si els trobava l'amo grapada a la roba i en calçons blancs a corre per la carretera, i vius a la guàrdia civil. Les anades als safareigs varen donar una idea a en Miquel. Amb paciència i moltes d'hores varen fer un vaixell a vapor, les cafeteres italianes eren les calderes i amb un fogonet d'esperit de cremar fet de llauna donava la calentor necessària per fer el vapor, que per un tros de tub prim feien sortir per popa, n'hi havia prou per moure'l. Quan el vaixell va estar acabat el varen omplir d'escarabats (feina per a collir-los), que feien de mariners, i tot dret al primer safareig a provar-lo. L'esperit de cremar era bo d'aconseguir, a cada casa hi solia haver un fogonet (s'emprava per encalentir la malta als dematins), foc a la caldera i a esperar que fes el vapor necessari per moure el vaixell. La sort que varen tenir en Bernat i els seus amics va ser que el vaixell estava al bell mig del safareig quan va fer una forta explosió i varen ploure escarabats. Amb els anys varen perfeccionar l'invent del TBO i aconseguiren fer-lo navegar amb vapor.

La sort de tenir un germà gran, en Miquel, va fer que en Bernat i en Joan fossin un poc més espavilats que la resta d'infants de la seva edat del barri. Sabien fer netes les motos dels veïnats, per dues cinquanta. Els escúters, la Vespa i Lambretta, rai; les altres, Osa, Soriano, Derbi, Gutziolo, Lube..., Déu n'hi do quina feinada, hi perdien doblers! Amb el temps també arreglaven bicicletes, fins i tot les pintaven de bell nou, el que no els anava gaire bé eren els frens de cables (més d'un client se va queixar). Feien de bastaixos a les perruqueries de senyores quan la calor estrenyia fort: servien begudes fresques, pinya i llimonada Miret, Laccao, gasosa i altres begudes sense alcohol. El negoci va acabar malament, el consum de gel i les begudes que ells provaven era un poc feixuc per als guanys obtenguts.