Un gol a la vida

Mai no havia oblidat el que sovint li recordava el seu avi: "Els somnis mai no avisen, apareixen per sorpresa igual que les llàgrimes o els plors. Són incontrolables."
Ell la trobava una frase preciosa, però per sort o per desgràcia mai l'havia pogut posar en pràctica, sentir-la. De fet ell no creia en els somnis, perquè immers en un constant espiral fosc, havia decidit ignorar l'afany de la felicitat. Tot fins aquella nit. Tot fins aleshores.

El camí que l'havia conduit a aquella preciosa ciutat, a aquell precís moment, anava lligat obligatòriament al camí de milers de persones que, com tants altres seguidors, havien comandat amb ales a tot un equip cap a l'èxit. Primer Londres, després Lisboa, seguidament Milà, i finalment París. Era com si tot Europa es rendís als peus d'onze jugadors que, com ell, buscaven sense límits la consecució d'un somni.
Durant els dies previs a la final recordava de forma constant, gairebé amb angoixa, aquella frase del seu avi. És més, ho recordava tot d'ell. Els seus cigarrets "habans" després de dinar, les seves ulleres de cul de got, els seus renecs de taverna o el seu transistor els diumenges a la tarda.

Va ser amb aquell home calp de cabells blancs amb qui, quan era ben petit, va començar a sovintejar la segona graderia del Gol Nord cada dia de partit. Així doncs, d'ell havia heretat la fe en uns colors i l'amor a un sentiment. El seu avi era el clàssic aficionat amb número de soci antic, que sempre presumia de ser un "cinc mil". Ell en canvi, era el soci 73.378, però sempre escoltava amb atenció les històries que l'avi li explicava durant la mitja part. Per ell eren contes reals que tenien un toc de fantasia. Arran d'aquelles històries en primera persona es podia imaginar perfectament com jugava aquella davantera formada per Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón, o com va ser el 0-5 al Bernabéu amb aquell astre anomenat Cruyff. Imaginava la caravana de catalans que van conquerir Basilea l'any 1979, o els rius de llàgrimes que baixaven Guadalquivir avall en aquella fatídica final de Sevilla. Tanmateix, hi havia una història que li cridava l'atenció, potser perquè era el conte perfecte, amb final feliç. Era el conte de la primera vegada, de la victòria anhelada per excel·lència, del somni fet realitat. Era el conte on el seu avi li afirmava que allà, aquella nit del 20 de maig de 1992, a Wembley, havia plorat d'emoció amb llàgrimes incontrolables.

Ara era ell el qui es trobava en la mateixa situació que 14 anys abans s'havia trobat el seu avi. Era ell el qui tenyit de blau i grana, plorava sense parar després d'haver cridat el gol més important que cap altre aficionat ha pogut cantar mai en els últims temps. Era el moment. Era real. Existia.Va ser aleshores quan va adonar-se que a la vida només existeix un sol crit positiu, un únic crit que vagi acompanyat d'una alegria: GOL!

Tanmateix, va adonar-se que aquelles llàgrimes d'emoció eren somnis que s'havien fet realitat, tal com li havia explicat el seu avi anys abans. Plorava i somiava al mateix temps, sentint-se artífex d'una història que va molt més enllà d'un sentiment. De sobte va sentir-se sol, com dalt d'un núvol, frisant en la fantasia, i envoltat de 80.000 persones pendents d'una sola pilota, va mirar al cel per enviar-li un somriure al seu avi, perquè des d'allà on vulgui que fos se n'adonés que les paraules que algun dia va dir al seu nét s'havien complert.