Un futur incògnit per a humanitat.

Estalvio al lector una llarga conferència. El conferenciant s'havia distingit per la seva oratòria, les seves magnífiques dots de convicció, i per haver aconseguit un total assentiment del públic a les seves hipòtesis, tesis i antítesis.
Acabà, l'eminent personatge, amb aquesta asserció:

"La humanitat, doncs, tornarà ben aviat als inicis de la barbàrie. La tecnologia ens du, efectivament i ineluctablement, a la més lamentable de les ignoràncies col.lectives" .

El públic, fins fa uns instants disposat a la més entusiasta manifestació de conformitat amb tots els arguments del conferenciant, obrí la boca en senyal d'admiració, d'estranyesa i d'esfereïment. Un silenci absolut substituí el que s'havia cregut que seria una entusiasta salva d'aplaudiments.

El silenci inversemblant seguí una bona estona. Després, lentament, començaren alguns xiuxiuejos, potser, com a corol.lari d'admiració a la conclusió final del conferenciant. Ningú es movia del seti que ocupava. El conferenciant i el seu presentador havien desaparegut no se sabia com. I, de sobte, com si s'hagués produït la irrupció d'un tro espaordidor a dins de la sala, una veu cridà amb calculada causticitat:

-¡Visca la ignorància!

El públic, sorprès, veié com l'home del crit, un vell que semblava del tot vell, s'adreçava a la tribuna i hi pujava fins a sostenir el micròfon que havia fet servir el conferenciant.
-¡Visca la ignorància!- repetí, tot aixecant ambdós braços com si demanés la clemència del silenci.
El públic, mig atordit per les paraules que havia escoltat i pels crits que ara sortien del micròfon, es tornà a seure i es disposà a escoltar. No sabia trobar cap més solució al conjunt d'anomalies que observava.

-Amics oïdors! Escolteu! El conferenciant ens ha predit el futur de la humanitat!
Crec que la seva asserció no mereix altre comentari que el que surti del vostre sentit comú després d'unes preguntes que jo faci, i de les contestes que escoltarem.
Prego, en primer lloc, que si a la sala es troba, per atzar, algun enginyer, per favor, que ens ho faci saber!

Tres o quatre persones presents entre el públic s'aixecaren immediatament per manifestar alguna cosa. El nou ocupant de la tribuna, abans de sentir cap veu, assenyalà un dels personatges, repetint-li la pregunta: -Sou enginyer?
El voluntari afirmà que sí, que ell era enginyer de camins, canals i ports, segons manifestà amb orgull.
-Magnífic! Vostè, senyor, segur que du a sobre una maquineta meravellosa que li pot resoldre qualsevol problema professional que se li presenti...
-Sí... En efecte...
-Doncs, per favor, tindria la bondat de dir a la sala el perfil de jàssera de ferro necessari per soportar la càrrega d'un tren de marcaderies passant per un pont de trenta-sis metres de llum a una velocitat de cent-vint quilòmetres hora, amb l‘agreujant que la frenada del tren ha de ser immediata per una previsible catàstrofe viària?
L'enginyer sostingué un moment el seu artilugi inversemblantment fabulós, premé uns quants botons petits, tocà lleugerament un botó vermell, tornar a prémer uns botonets, i, somrient, afirmà: dos de seixanta-dos!
-Gràcies, senyor!... ¿Ens pot enunciar, ara, seguidament, quina és la llei de Hooke, i els límits de la seva aplicació?
-... Jo no sé la llei del Cuk, ni m'interessa, senyor.

-Voldria fer-nos el favor d'assabentar a l'audiència de quina seria l'equació diferencial de l'elàstica? I quin hauria de ser el moment equatorial d'inèrcia de la peça?

-Senyor... No em vulgui confondre. Jo sé perfectament com es toquen els botons del meu ordinador de butxaca per a resoldre els problemes que se'm presenten. ¿Per què haig de recordar mots abstrusos de ciències sobrepassades?

-Senyor enginyer: no dubto que vostè és un perfecte enginyer, però no tinc ni el més lleuger dubte que vostè tambe és un complet ignorant. Moltes gràcies per la seva col.laboració... Senyors... públic en general... No hi ha pas un jove estudiant entre vostès?

-Jo mateix, crida un jove.

-Excel.lent... Dus a sobre una maquineta de calcular?

-I tant, senyor... Miri-la...

-Oi que ens dirà quant fan tres-cents divuit per vint-i set?

- 8586!

-Perfecte! ... Però afegeix ara, perquè el public conegui els teus profunds coneixements, què és multiplicar?

-Senyor... Això no forma part de la meva ciència electrònica...

Es féu un profund silenci a la sala. Que aprofità el nou conferenciant per dir coses, al seu entendre, transcendenals. Aquestes:

Hi ha dues menes de treballs i dues maneres de treballar. Uns treballs s'exerceixen manualment - corporalment si cal- sense que la ment hi hagi d'intervenir per res, si no és per ajudar a recordar els moviments que instintivament necessitem fer per exercir la feina: una mica com fan la seva feina les mules que van donant voltes a una sínia per extreure aigua. D'altres treballs, en canvi, són encomanats al cervell perquè el pensament ens il.lumini.
Ja sé que amdues classes de feina, de vegades, es complementen, però crec que, d'entrada, està ben clar que la feina del manobre que ajuda a descarregar mercaderies és ben diferent que la feina de l'investigador científic que estudia la composició de l'atom.
Sentat aquest principi, examinem les dues maneres de treballar que homes i dones poden exercitar. Uns, en allò que fan, hi posen interès i fins i tot sentiment. Uns altres tan sols hi posen l'esforç que els cal per efectuar el treball, en ocasions tan bé com saben, i en general -i em sap greu dir-ho- per complir mínimament el seu deure.
En la nostra època domina el treball manual per sobre del treball intel.lectual.
I si el treball manual fet amb indolència i sense interès arriba a prevaler sobre tots els altres, com els fets ens semblen abonar que hem de creure, la humanitat pot retornar al seu primitivisme.

El tècnic que avui ha après a tocar botons amb destresa per a resoldre problemes, i oblida que el coneixement i els sentiments són indispensables per a fer avançar la humanitat, és l'home representant d'un futur pessimista. Ells, els que manegen les tècniques avançades, han de tenir consciència dels fins de la vida humana. Ha de posseir el sentit comú, el seny, indispensable per a desembarassar-se dels prejudicis personals, de les tiranies de l'aquí i l'ara, de l'egoïsme personal, en una paraula. Arribar a concebre el món sense fanatisme de cap classe, hauria de ser el nostre objectiu. I la solució a qualsevol dels nostres mals es troba en la comprensió, i la comprensió, com el sentiment, vé de la saviesa, a la qual hauriem d'intentar arribar a conèixer. Per això és tan important l'ensenyament - qualsevol ensenyament- i l'afany de saber.
A ells, la petita minoria que fa avançar el món amb el pensament, a ells em dirigeixo. La massa, la gent que fa la feina per força, sense importar-li ni fer-la bé, aquests no ens han d'amoïnar: del seu pa faran sopes. Però els altres sí que ens han de preocupar, perquè d'ells depèn el nostre encimbellament o el retorn al caos social.
Heus ací, doncs, crec, el sentit de la conferència que abans hem sentit: si la societat segueix no fent cas de la ignorància que es va extenent pel món, el nostre rertorn a la barbàrie serà inexorable.
Gràcies per la seva atenció.