Un, dos, tres... ja!

No vull callar!! Ho he fet durant massa temps, ara no sóc jo qui ha d'escoltar als altres i assentir el cap, qui s'ha d'empassar les paraules amargues per no ferir la sensibilitat dels que només creuen amb el que és políticament correcte!

No vull parar de córrer cap... al buit potser? Una paret?? I qui sap, potser la felicitat i tot!! Si caic i tasto el gust que té la sorra de l'esfondrament.. ben meva que serà... però necessito caminar i parlar, sense pensar que diran, qui em mirarà i em jutjarà...

Crida, Riu, Camina, Plora, i Juga... Ja serem a temps de callar i a quedar-nos immòbils...

Em sento identificada en alguns dels teus relats, com aquest. Es llegeix molt de pressa perquè està ben escrit i ben expressat. Entenc molt bé el què has volgut dir. Sembla que t'hagi sortit d'una tirada, després de fer un bon crit! Et segueixo.