Un dimecres qualsevol (passió)

Vàrem quedar al bar de sempre. Tots dos hi vam acudir una hora abans del moment acordat. Ens saludàrem dissimuladament i entràrem. En Miquel ens havia guardat la taula de sempre i demanàrem el sopar sense ni tan sols mirar-nos la carta.

Començàrem a xerrar flàccidament, sense mirar-nos als ulls. Tots dos sabíem que hi havíem vingut a fer, érem conscients de la gravetat del moment.

Ens cruspírem els entrepans àvidament, sense ni tan sols assaborir-los, i seguérem més còmodament. Al cap de poc temps, tots dos aixecàrem les veus i ens donàrem les mans. Tanmateix, en un tres i no res ens vàrem veure abocats a la decrepitud, i tot es tornà grisor. Romaníem en silenci, l'un al costat de l'altre, sense dir res, amb la mirada perduda en l'infinit.

Romanguérem així una bona estona. Semblava que tot s'havia acabat. Tot un any se'ns estava esmicolant a les mans sense ni tan sols adonar-nos-en. No arribàrem a plorar, però ben poc en va faltar.

Tanmateix, de cop i volta, es va encendre una espurna, i la conversa va tornar a néixer. Em va proposar fer una altra cervesa, però jo li vaig demanar cautela. Calia anar amb peus de plom i no pecar de prepotència, tal com ens havia passat poc temps abans.

Continuàvem sense mirar-nos als ulls, però com a mínim les nostres mirades tornaven a tenir vida, i les nostres paraules semblaven voler-se cruspir les unes a les altres. Recordo com es menjava les ungles àvidament, mentre jo em fregava les mans nerviosament sota les tovalles de roba.

De cop i volta, com si haguéssim percebut la presència d'un àngel, tots dos alçàrem el coll, ens aixecàrem de les cadires i saltàrem, abraçats l'un a l'altre. Sabíem que, ara sí, tot s'havia arreglat. Per una vegada, havíem redreçat la història, tot donant-hi el gir que havíem esperat tant de temps.

El dia següent em vaig tatuar l'escut del Barça al turmell.