Un conte per no dormir (passió)

Té uns ulls clars, de lluna plena. Quan te mira és impossible evitar una sensació de plaer estrany, una excitació minsa i, si es vol entendre així, un estat indefinible emmarcat en el caòtic univers de la paüra. Quan et mira és el seu cos enter qui es disposa, com si fos pàsmid, en forma de mirada. Totes les extremitats, així com sens voler-ho, s'inclinen i decanten lleugerament per donar-li a tota la massa corporal un aspecte d'ull estratificat i fixat dins d'una folla constel·lació de sensacions i paranoies que hom pot sentir. No és fàcil evitar la mirada; quan em mira, una passió feroç em pren com un lleó salvatge, reduint el meu cos de mascle fornit a un cadellet de qualsevol animal.
(...)
Ahir la va copsar i va decidir que aquell mirar perfecte, ensinistrat pels àngels i les nimfes i cantat per les sirenes, l'havia de tenir per sempre més entre les seues mans. El va prendre entre els braços, forts com eren, i a ella també. Però els ulls ploraven i la mirada es va perdre quan, enfadat per no poder posseir aquells ulls astrals, aquelles agulles apassionants, aquella lluna clara, va prendre amb fúria la pistola i va rebentar el cap de la pobra dona.
Maleït fill del dimoni! Ara, ni ell ni ningú poden gaudir aquell mirar, i no podràs fruir dels ulls de mel... A la presó, només pot somiar i jo, des de casa, només puc maleir-lo en aquest escrit i en mil i un contes per no dormir.