Un cafè negríssim

Que bonic és estimar-te.
Només em cal tancar els ulls, cloure les imatges, les fantasies.
Buidar-me d’un contingut ferrós, ple de temors, de rancúnies, i després els obro i em poso a contemplar-te en silenci, fixar-me
a la piga que tens a la galta esquerra, que se t’apropa al nas.
Escoltar-te quan deixes anar una paraulota, perquè t’has deixat dur per la teva emoció i després cerques les meves mans que sempre les trobes tan calentes.
Ahir em vares ensenyar el teu forat secret, el forat d’una porta de ferro per on t’agrada de guipar a tothom sense que ho sàpiguen.
Que n’ets de dolenta, però em penso que jo també faria el mateix si disposes d’un forat que em permetés descobrir les intimitats dels demés.
M’has revelat la teva manera de masturbar-te, asseguda al sofà, davant del televisor engegat, amb les mans sota la samarreta llarga, aleshores et toques i et toques, movent els dits en cercle, t’encanta de fer-ho ben ràpid...
Encabat et prens un cafè amb llet que el fas durar el temps que tarda en esvair-se l’escalfor que ha deixat surant el teu sexe per tota la cambra.
Que poc saben els actors de la televisió el profit que els hi treus a l’hora carregosa de la tarda.
Em dius que voldries practicar el silenci tal com fan la gent espiritual, però que no aguantes més de cinc minuts sense fer res, tota quieta.
Em dius que no t’entusiasme gens haver de cuinar i que ja t’has cansat de la dèria de fer pastissos de recepta molt complicada i que has decidit plegar i estirar-te al sofà amb el televisor engegat, que és on millor s’està.
Que bonic és estimar-te.
Només em cal veure’t amb un posat exagerat de preocupació per un trist refredat meu i que me’l vols curar amb les teves infusions miraculoses i, inútils.
Farà uns dos dies que vas fotre’m un clatellot perquè et mossegava massa fortet el mugró i en canvi anit m’agafaves i pressionaves amb molta força els collons per no sé quina fantasia volies reviure amb mi.
Que bonic és estimar-te.
Sentir el to engrescat de la teva veu quan vols que quedem per retrobar-nos.
I poc abans que marxi em fas, a corre cuita, un cafè negríssim com el carbó, que em crema la llengua, ja què no pots sofrir que me’n vagi sense haver pres res.
Que bonic n’és estimar-te...