Un amor idíl.lic

Jo era un principant
dels que tenen bones intencions
però, jo endavant
jo volia més conclusions.

Vaig escriure un diari
i vaig escriure poesies
com per fer un poemari
i escriure idees meves.

Moltes cartes escriví
i no totes foren d'amor,
també a amics n'envií
sense causar dolor.

Volia fer volar la imaginació
i fer entendre que sóc així
que només obro si tinc inspiració
i si no m'adapto al coixí.

M'enamorava com un ximple
de noies guapes que no em feien cas
i jo m'entregava, així de simple,
a canvi de gestos per omplir un cabàs.

Però cap petó, cap sí sincer,
cap prova d'amor, ni per semblança;
donat que no era cap missatger
ni cap amic digne de confiança.

Vaig créixer i vaig madurar,
les noies no es deixaran estimar.
Vaig veure impossible les noies enamorar,
fallava la pràctica d'incitar.

Potser calia buscar més enllà
i vaig anar a un xat,
i, vés per on que una em contestà
i tot xatejant vaig quedar.

Ens vam trobar i vam parlar,
ens vam agradar, ella no era cap somni
però tenia quelcom que era per recordar
velles amigues amb qui havia fet l'orni.

Per fi vaig aconseguir lligar.
Vés per on que enamorat em vaig sentir.
Sí, ho buscava i em vaig cerciorar
que fos ella de qui em vaig delir.

A vegades em vaig sentir Cyrano de Bergerac,
altres vegades un Don Juán
i "Tens un e-mail" era la meva predilecta
de totes les que es fan i es desfan.

"Els ponts de Madison" em va fer recapacitar
sobre l'astúcia i el poder de seduïr
Em pregunto tota aquesta mitologia de què servirà?
Em va servir, sí, i tant que em va servir!

Aconseguí traçar una història romàntica
d'aquelles que no te les expliques
però que en copses la semàntica
i si pots, la practiques.