ULL DE BOU

Amb el posat xulesc propi del seu gremi brandava amb ferma convicció la rosada tela, incitant amb cops de cap provocadors, la pobre bèstia negra i sangonosa. Al bell mig de la plaça, assetjat per la por, protagonitzava orgullós el cruel espectacle. Una barreja d’excitació, responsabilitat i eufòria l’envaïa, com totes les tardes que s’exposava a la mort amb fingida indiferència. La bèstia se’l mirava amb la llengua fora, entre perplexa i curiosa, desconeixedora del seu trist destí. Mentrestant, el públic seguia amb atenció el desenllaç de tot plegat; i a cada moviment d’aquell curiós gladiador completava l’escenografia amb exclamacions interpretades a l’uníson. Ell, encoratjat per l’admirada gernació, es recreava en l’èxit del moment. La suor regalimant-li insistentment pel front s’obria camí a través del rostre circumspecte amarant-li els llavis d’una forta salabror. A cadascun dels seus moviments, l’animal responia amb envestides regulars i persistents però estèrils. Finalment, amb una solemnitat ridícula, donava el cop de gràcia al seu adversari taurí amb una estocada neta i fatídica. Els mocadors —tacant de blanc el recinte— premiaven simbòlicament una faena perfecta.
Les tardes de glòria es succeïen una darrere l’altra establint les bases d’una carrera meteòrica. L’èxit l’embriagava i li produïa una sensació d’èxtasi difícil d’explicar. Se sentia com un heroi nacional a qui tothom venerava. Les seves gestes transcendien fronteres i també era aclamat des de l’altre costat de l’oceà. No cal dir que aquesta situació li proporcionava una vida summament plaent i plena de luxes. Vivia sense mesures ni preocupacions que anessin més enllà del seu benestar immediat.
Com és sabut l’èxit professional sovint és recompensat de diverses maneres. Les dones, atretes per un físic desitjable —però sobretot per un nivell de vida envejable— es delien perquè les seduís. D’altra banda, ell, considerava les seves conquestes com un trofeu més que —juntament amb els banyuts— era susceptible d’engreixar les parets d’alguna de les seves ostentoses residències. La seva elegància natural —i, per què no dir-ho, adquirida a les millors botigues— convertia qualsevol representant del sexe dèbil en presa fàcil. Però de totes les armes de seducció la més poderosa era la seva veu, d’una profunditat radiofònica, servia per rematar les víctimes estabornides prèviament per la seva bellesa de catàleg. Així, les paraules —pronunciades amb un xiuxiueig irresistible— el feien infal•lible davant les seves contrincants.
En una primera etapa de la seva carrera s’havia aferrat —esperitat per la inèrcia pròpia de qui assoleix el cim sobtadament— a coses intangibles; i la seva vida s’havia convertit, de la nit al dia, en un desgavell. Premsa, ràdio i televisió l’anunciaven com el personatge del moment i els cercles més exclusius l’acollien com a fill predilecte ignorant els seus miserables orígens.
Després, cansat de tanta idiotesa, experimentà una etapa més reflexiva on, sobretot, feia bandera del seu art. Les trobades en societat l’avorrien i preferia el recolliment familiar i l’escalf dels amics de tota la vida. La premsa especialitzada valorava el gir cap a la maduresa: “Art en estat pur”; “El geni madur i sensible”, resaven alguns titulars. En canvi, els cercles selectes —no exempts de certa caspa— freqüentats anteriorment l’havien defenestrat acusant-lo, paradoxalment, d’esnob i classista. Però ell, indiferent a les crítiques malintencionades, buides de contingut, ignorava que la fortuna juga males passades i, capriciosament, pot convertir un moment qualsevol en fatídic.
Aquella tarda, al temps que s’abillava amb l’estreta cuirassa de lluentons —encabint amb parsimònia els genitals en el costat pertinent—, no deixava de pensar en el futur immediat i en el cercle sorrenc que l’acolliria, un cop més, per enfrontar-se a un animal comprensiblement furiós. Per a un home de profunda espiritualitat com ell, tot el ritual previ a l’espectacle tenia una transcendència mística; la solitud del moment el transportava i l’ajudava a combatre la por inevitable a una cita amb final no necessàriament feliç. Per això, abans que la fatalitat s’instal•lés en el recinte rodó —convertint-lo en imprevist perdedor— va sortir a l’arena disposat a defugir la mort amb gran gallardia.

Atuït, immòbil, amb un esforç titànic, mirà d’obrir les parpelles. Els primers intents foren debades. Un estat de semi consciència —embolcallat encara per una incòmoda foscúria— l’alertà de la situació. Els seus membres no responien. Per primer cop fou conscient de la seva respiració i s’alegrà d’estar viu. Diversos aparells i tubs eren com prolongacions del seu cos i tot de senyals acústics —com grills d’una nit eterna— advertien de la seva crítica situació. Entretant , amb el cap nebulós pels fàrmacs, somiejava que un ésser superior, palplantat al seu davant, es disposava a descarregar una gran espasa sobre el seu cap atordit.
Després de setmanes de postració hospitalària —amb una lenta però constant reacció— tornà a reconquerir la major part del seu físic, alhora que els seus ulls descobrien el sostre blanquinós que l’acollia. Finalment, la plena consciència —estimulada per una millora apreciable— li revelà amargament la situació. El turment l’engolia en reviure el funest instant mentre, irremeiablement i a càmera lenta, tornava a patir la ferotge bursada.
La tardana i miraculosa recuperació —tenint en compte la magnitud de les ferides— li repercutí no només físicament. Després de tant temps d’inactivitat se sentia maldestre i, sovint, el pànic el paralitzava amb una nova dimensió. El seu públic, exigent de mena, no acceptava el succedani de qui havia regnat indiscutiblement sobre l’arena.
Llavors, una espiral d’autodestrucció s’apoderà d’ell i el dugué pels camins inexplorats de la desesperació. Maltractat per les drogues, es convertí en un personatge grotesc que es passejava d’esma per places de segona i tercera fila, arrencant burles i retrets d’aquells que l’havien reverenciat. La mala jugada del destí —que, com un rei Mides invertit, converteix l’or en merda— l’abocà a un nou episodi pel qual s’arrossegaria fantasmagòricament durant llarg temps.

Una nit, sortint d’un bordell de luxe de la part alta —cap cot i destarotat per la ingesta de diversos productes estupefaents— es produí l’atzarosa trobada. L’estrambòtic personatge es presentà sobtadament, com sorgit de la pròpia nit. En un primer instant no parà esment de la seva presència i continuà el camí amb un balandreig característic. L’individu, amb una mena de xiulet sibilant, mirà de captar la seva atenció.
Ert al seu davant, el paio —una mena de rodamón pollós, pelut i de dimensions considerables— el fità amb posat sever. Ell, amb el cap encara tèrbol, l’observà impertèrrit. “Com hòsties has pogut caure tan baix!?”—li reballà contundentment aquella mena de Moisès. Esfereït per la duresa de les paraules es quedà clavat a terra, amb la boca oberta i sense resposta. “De què em coneix aquest a mi”—pensà alhora que aconseguia, esporuguit, fer uns passos enrere.
El tipus, sense moure una pestanya, continuà amb el seu discurs implacable.
—T’has convertit en un ninot de fireta i no tens ous a sortir del pou de merda en què has caigut! —digué assenyalant-lo taxativament amb el dit índex.
Entretant, ell, no se’n sabia avenir i un enuig significatiu li brollà de les entranyes.
—Calla, borinot! —aconseguí articular despertant de la sopor inicial—. No ets més que un esperpent i pretens donar-me lliçons de vida?
—Bravo! Sembla ser que encara corre una mica de sang per les teves venes... Potser encara no està tot perdut.
—Què collons vols? Què no està perdut? Qui ets?—preguntà amb un cabreig creixent.
—No n’has de fer res de tot això. Aquí l’únic que fa preguntes sóc jo.
Aquest cop el to de l’ aparegut era més reposat i, mirant de mesurar les paraules, continuà:
—Estic aquí per a ajudar-te i només et puc dir que m’envia algú molt important per fer-te entrar en raó.
Amb palpable desconfiança replicà al seu interlocutor:
—És clar, ara em sermonejaràs i, un cop transmès el missatge, t’oblidaràs de mi, com tothom. Segur que aquest algú és un sonat que no té res més a fer que posar-se en la vida dels altres.
—Calla, bocamoll! No tens ni idea de res, no veus que sóc el teu àngel de la guarda, imbècil?
Això sí que no s’ho esperava. Era evident que aquell paio estava com un llum, però creure’s un àngel, amb aquella fila que fotia...Era per caure de cul de riure. Amb to burleta respongué:
—Au, deixa’m tranquil d’una puta vegada i vés a emprenyar algú tan tocat del bolet com tu!
L’individu es transformà de cop i volta i l’ira s’apoderà d’ell. Entre fortes convulsions i expulsant bromera per la boca sentencià:
—Mira, capsigrany, si per mi fóra t’enfonsaries en la merda! Jo sóc un manat i no faig més que complir ordres, però sembla ser que Ell et té reservada encara alguna sorpresa. Deixaràs de banda tot allò que et lliga al passat i començaràs de zero. Una nova vida t’espera, però caldrà que trobis tu sol el camí. Et guanyaràs la vida d’una forma ben diferent. Hauràs d’aprendre humilitat i, si te’n surts, de mica en mica...
En aquest punt del sermó s’aturà de cop i, ara ja molt més calmat, rematà el discurs amb certa indiferència.
—...bé ja ho aniràs descobrint sobre la marxa. Per cert, si saps mirar potser algun dia em tornaràs a veure.
Finalitzat el discurs, amb una solemnitat que no es corresponia amb el seu aspecte barroer, avançà els passos que el separaven del seu interlocutor. I, sense donar-li temps a reaccionar, li clavà una “angelical” plantofada en tot el rostre que el deixà assegut a terra. “Això no estava en el guió, però considera-ho com un gest afectuós marca de la casa” —li xiuxiuejà a l’orella abans de desaparèixer darrere un fanal.
Necessità uns minuts per reaccionar i quan ho va fer s’adonà que s’havia pixat a sobre. Amb gran dificultat —colpit per l’estranyesa de tot plegat— enfilà el camí cap a casa envaït per mil cabòries.



La sala, gairebé en penombra, desprenia una tristor indefinible. L’olor rància de fusta i moqueta impregnava l’ambient. Els pocs espectadors assistents seguien resignats l’espectacle mentre bevien els seus cocktails coronats amb paraigüets de paper. Dalt de l’escenari un personatge amb esmòquing de vellut explicava acudits amb l’esperança d’arrencar algun somriure d’aquella platea inanimada.
Mentrestant, en un estat pròxim a la letargia, el proper artista esperava fastiguejat el seu torn. Mentalment, com qui memoritza la llista de la compra, repassava el repertori. Aquelles velles cançons havien estat èxits en el seu moment però ara, en aquell indret al bell mig del no-res, eren com himnes anacrònics que encaixaven a la perfecció.
Abans de sortir a escena era inevitable, nit rere nit, recordar els vells temps i esfereir-se amb una barreja d’autocompassió, vergonya i agraïment. Però, vist amb pragmatisme —tot i el caire que havia pres la seva vida aquell dia llunyà—, donava gràcies de formar part d’aquell món atrotinat i acceptava el seu paper estoicament.
Passats els anys no tenia por escènica. La por d’ara era nova, una por molt més racional que no tenia res a veure amb el públic ni amb el fracàs. Abans de cada actuació una sensació d’ofec s’apoderava d’ell pensant —malgrat que era bastant improbable— que algú el pogués reconèixer. Tota una vida basada en l’admiració pública i ara —com una petita bestiola desvalguda— s’amagava del seu passat en aquella mena de fira aquàtica ambulant.
Malgrat tot, com a membre —encara que en qualitat d’artista— de la tripulació del creuer —“Viatgi amb nosaltres i faci del mar la seva llar”—, gaudia d’alguns privilegis interessants. Amb un repertori més que mastegat els assajos eren innecessaris i es podia permetre el luxe de comportar-se com un passatger més. Els primers anys de la seva reclusió marítima —encara sota els efectes psicològics del tràgic succés— gairebé no baixava mai a terra, però en els darrers temps impel•lit per una nova il•lusió —sorgida de l’acceptació de la nova situació— s’havia dedicat a visitar, com un turista més, totes les ciutats on el vaixell feia escala.
Tanmateix, disposava d’un camarot individual que, tot i no ser gran cosa, li proporcionava la intimitat necessària i discreció en les seves —no pas minses— conquestes. Encara que el pas del temps es feia evident —una panxa consolidada i ben mantinguda, n’ era el tret més característic—, encara conservava el posat fatxenda i descarat que tants èxits amorosos li havia comportat.
Però, com antany, la seva veu era el principal aliat en qüestions de festeig . Si adés els sons produïts per les seves cordes vocals transmetien mitjançant la paraula el verí encisador, ara —reforçats pel poder hipnòtic de la música— deixava embadalides infal•liblement futures, i esporàdiques, companyes de camarot i humitejava més d’un entrecuix la candidatura del qual no optava als secrets d’aquell petit habitacle de finestres rodones.

Inevitablement, com acords d’una cançó entranyable, el temps solcava camins d’aigua salada cicatritzant velles ferides. L’època de bonança econòmica donava ales al negoci i els creuers —entreteniment vacacional per excel•lència de les classes mitjanes en auge econòmic— més que mai embarcaven viatgers durant totes les èpoques de l’any. La sala d’espectacles, plena a vessar, es transformà en un miratge d’esdeveniments passats.
El grup —nou vestuari i repertori musical farcit de hits actuals— refundat segons la nova demanda, aconseguia transmetre al passatge un optimisme, fins aleshores, poc usual. En tota la seva carrera com a vocalista marítim no havia viscut uns temps tan pròspers i s’encomanà dolçament de l’eufòria predominant. De mica en mica, aquella segona existència es consolidava amb un realisme estimulant —fonamentat en un nou esperit pragmàtic i confiat.
A mesura que la nova resolució s’apoderava d’ell, més es pensava en el caràcter de la inusual topada que —si més no— li havia fet replantejar la seva situació: “Deixaràs de banda tot allò que et lliga al passat...”, com una lletania llunyana les paraules ressonaven en el seu interior sense aclarir del tot el seu origen. Qui sap on seria ara si l’extravagant espècimen no l’hagués fet reaccionar. Així, a banda de l’autenticitat de l’esdeveniment, no deixava de barrinar quina influència tenia tot plegat en el gir que havia donat la seva existència.
Recordava com, pocs dies després de la trobada, li havia trucat un vell amic per fer-li una oferta de treball ben estrambòtica.
--Però tu per qui m’has pres? Estàs de broma? No penso embarcar-me en un vaixell de mala mort per passar-me el dia cantant —li havia recriminat a l’amic sense miraments.
--No crec que tinguis on escollir i saps que estàs destrossant-te la vida a consciència. No tens on caure mort. Potser és una oportunitat, no la deixis escapar o vés a saber com acabaràs –les paraules de l’amic sonaven sinceres.
Tot plegat semblava una espècie de confabulació estranya. Malgrat tot, a la fi, motivat per una creixent curiositat, acceptà el repte com si es tractés d’una juguesca.
--Accepto, ben mirat m’aniran bé els calés.
--L’aire del mar et farà bé, pren-t’ho com unes vacances, home. A més, amb aquesta veu que tens segur que faràs estralls —les paraules de l’amic desprenien un aire de satisfacció, com si acabés de tancar un negoci molt important.
Casualitat o no, allò esdevingué l’inici de tot plegat i el trencament definitiu amb la seva vida anterior. Llavors, una cosa portà a l’altra i, sense adonar-se’n, estrenà una nova etapa. D’altra banda, el nou ecosistema li servia de camuflatge i, alhora, l’allunyava cada cop més de l’altra existència, opulenta i, potser, irreal.
Amb el temps —empès per una nova ambició— es convertí en accionista de l’empresa de creuers. Deixà les velles cançons i, embotit en un vestit de mil ratlles nou, ocupà un despatx amb vistes al port. No és que la feina d’oficina l’entusiasmés però un nou esperit de superació l’empenyia cap a altres objectius. Una força desconeguda —acompanyada d’una presència estranya i misteriosa— l’induïa a prosperar.
Malgrat que aquella vella espiritualitat ancestral havia minvat en gran mesura, encara era una home força creient i les seves cavil•lacions sovint el transportaven a aquell carreró. Si no fóra per com havia anat tot no donaria cap importància a l’encontre; però en la distància —sobri i sense que la por el paralitzés— no podia fer res més que acceptar els fets i reconèixer la veritat. “O no s’havia esdevingut —d’una manera o d’una altra— el que vaticinaven les paraules d’aquell sonat?” —pensava cada cop que afloraven els dubtes al seu cap.
El cas és que un canvi s’havia produït i la seva vida havia pres un caire totalment inesperat. Si anys enrere —en l’auge de la seva carrera taurina— algú li hagués ni tan sols insinuat la situació actual s’hagués fumut un fart de riure. Però, qui era el responsable de tot plegat? El destí o qui fóra que fos aquella espècie de profeta.
La incertesa s’esvaí una tarda xafogosa d’estiu. Assegut en una terrassa vora el mar, submergit en les seves reflexions, el tornà a veure. Distret com estava la visió fou fugaç. Passà pel seu davant amb parsimònia però, en intentar atrapar-lo, desaparegué darrere una parada de xurros com per art de màgia.
Després d’aquesta primera trobada en vingueren d’altres, totes elles aparentment fortuïtes. Les aparicions augmentaren capriciosament al temps que —pacient i resignat pel que fa al prodigi— anava pujant llocs en l’escalafó de la companyia. Semblava com si l’”àngel” volgués ser el testimoni privilegiat del seu ascens professional. I ell, cada cop més acostumat a aquella presència, agraïa amb somriures desinhibits el suport de l’ésser superior.

Entaulats solemnement els assistents a l’acte es lliuraven a l’ancestral pràctica de compartir un bon tiberi. La conversa era fluïda i el gaudi general. Els comensals —apostats estratègicament en diverses taules rodones— fruïen de l’àpat al temps que se sentien orgullosos de pertànyer al col•lectiu. La dringadissa típica d’aquest tipus de celebració omplia la sala formant
—juntament a la remor característica produïda per les veus dels convidats— una curiosa simfonia.
La taula presidencial farcida de diversos personatges —tots ells de notable importància dintre l’organigrama empresarial—, es situava sobre una peanya —de no més de dos pams— des d’on destacava per sobre de la resta dels presents. La notorietat d’aquests últims es reflectia en la seva indumentària i en unes maneres que els feien valedors —juntament amb els mèrits pròpiament professionals— del lloc que ocupaven.
Arribat el moment, amb dificultats octogenàries, el president s’alçà i, ajudat per un dels seus subalterns, s’aproximà al faristol instal•lat pròxim a la taula de les autoritats. Un cop assolit el seu objectiu, recolzant totes dues mans sobre l’aparell, esperà amb parsimònia que es fes silenci. I tothom, amb un respecte que es respirava, escoltà les esperades paraules d’aquell ancià venerable que, tot i els anys, conservava una elegància innata.
Les paraules —sostingudes per una bella i profunda veu de locutor— brollaren amb un discurs coherent, sense guió gràfic, però òbviament premeditades. Parlà de tot i de res, de molt i de poc; del passat i del futur; explicà històries intrèpides i anècdotes de misèries humanes; successos improbables però amb cert aire de certesa; paraules que la concurrència escoltava amb interès i admiració, que destil•laven saviesa i convicció. Expressà triomfs i fracassos, celebracions i calamitats; fets rellevants i fets d’una frivolitat inesperada...
Acabat el discurs, encara entre aplaudiments, amb els ulls tancats i amb una expressió inquietantment despreocupada encetà —al temps que picava l’ullet a una extravagant figura situada al fons de la sala— una vella cançó que impregnà l’estança d’una fresca fragància de mar.