Trobo la darrera petja, després sembla que l'animal s'hagués fos

Un relat de: lluisba

Decididament: aquesta mania de col·leccionar retalls de diaris i enganxar-los en llibretes no té cap sentit. A vegades n'obro una a l'atzar i me la miro, sense llegir apenes. Ja no recordo el motiu que tenia per seleccionar aquella nota de premsa, retallar-la, untar-la de cola i buscar-li una raconet al full quadriculat. A més a més, no hi poso les dates i això ho fa esdevenir tot plegat molt més absurd. Hi ha una colla de notícies sobre observacions d'objectes voladors no identificats a diversos punts del planeta que no sé quin ordre duen, ni perquè m'interessava això durant un temps. És ben bé com si fos l'obra d'un altre, l'obsessió d'un desconegut. Un desconegut que va habitar dins meu i que gaudia de coses inútils i estúpides. O potser passa que, amb els anys, hom es torna més mesquí i ja només t'interesses pel més urgent, que també sol ser el més lamentable: el sexe, el menjar i els diners. Zum-zum, nyam-nyam, dring-dring.
El pis on em vaig instal·lar, a Barcelona, el compartia amb dos obrers d'una fàbrica dels afores que no eren mai a casa. M'estava sol la major part del temps, badant amb el televisor en balnc i negre que vam trobar a la cantonada, al clot d'un arbre. Els dos homes treballaven al torn de nit, em penso, i de dia vagaven o dormien. A un dels dos amb prou feines si l'hauria reconegut. L'altre, més jove, era més sociable i a vegades em parlava de la seva xicota, que vivia a Andalusia. Semblava que s'hagués de morir d'enyorament i de gelosia: li escrivia cartes constantment, assegut i neguitós, a la taula del menjador. D'ella, que jo sàpiga, tan sols una vegada va arribar una postal amb una fotografia de les platges de Tarifa, a Càdiz.
No els vaig parlar mai de la meva malaltia. No ho feia amb ningú, però amb ells especialment, perquè crec que hauria estat una imprudència greu. La gent sent una aversió espontània envers els malalts, com un horror irracional. Això hauria complicat molt la meva vida diària, que ja era prou difícil. Puc imaginar-me amb facilitat com haurien estat les coses si haguessin sabut que convivien amb un tipus infectat per un virus desconegut. Un virus que, segons em diuen, va sortir d'un remot laboratori de Portugal, per culpa d'una fuga. O encara molt pitjor, si em crec el doctor Miguel de Oliveira: un virus extraterrestre que va arribar enganxat a una sonda americana, en tornar de la Lluna, i que caure per error a la comarca de Bragança. No entenc com ni perquè me'l van inocular, però tampoc no és tant estrany, sembla, ja que sol passar que amb els rodamons qualsevol aficionat a la ciència gosi fer experiments. Diu el doctor de Oliveira.
Però tot i que a mi mai no se'm va escapar un sol mot sobre la qüestió, temia que en qualsevol moment sospitessin. La falta d'activitat, el progressiu aprimament del meu cos, els meus hàbits estranys: tot això acabaria per aixcar la llebre. Cada matí, quan em mirava al mirall, m'adonava que el meu aspecte seguia una carrera imparable de totes totes. Acabat de llevar tenia un tènue vel blanquinós que em cobria els ulls. Encara podia eliminar-lo amb aigua i sabó, i no reapareixia fins al matí següent. En determinats llocs de la cara i de les mans hi havia una lleu descamació que podia anar dissimulant amb un oli de bany. Però sabia que tard o d'hora tot això es faria molt difícil d'amagar.
Per tal de simular una certa normalitat em llevava més o menys d'hora, sortia a caminar pel barri i procurava dur una mena d'horari, com una rutina. Comprava alguna cosa de menjar a la tornada -cada cop menys perquè els diners minvaven-, i a les tardes caminava com un animal engabiat pels quatre carrers del voltant. Sempre duia la mirada clavada a terra. És per això que col·leccionava els objectes llençats que passen desapercebuts a la majoria dels adults, i que a vegades sembla que continguin una mena de missatge.
Els objectes recollits durant la primera setmana de maig són: un naip -el tres de bastos-, un bolígraf, un encenedor de color blanc i verd amb la paraula Extremadura, una cullereta de cafè, una capseta de plàstic groc, esfèrica, un calendari de butxaca de l'any 1989 amb la fotografia d'una dona oriental, tota nua. Ho anava ficant dins de capses de sabates i a vegades, a la nit, abocava el contingut d'una d'elles sobre el llit i m'ho estudiava tot amb deteniment. Tenia en compte fins i tot la posició on quedava cada cosa, i tot sovint m'adonava que hi havia un llenguatge més o menys ocult, una lògica. És com en els jeroglífics egipcis, o en el que apareixen als passatemps de la premsa: tant sols has de trobar unes equivalències força simples, la mecànica. Després ho llegeixes i n'obtens una resposta.
Quan deuria dur tres o quatre setmanes a Barcelona vaig rebre la trucada de l'Antúnez. Ell era l'únic individu que coneixia la meva història: sembla que molt de tant en tant es compadia de mi i llavors em feia saber les novetats. Aquest cop em confirmava que seguia la pista correcta, perquè sabia del cert que el doctor Oliveira era a Barcelona. Que hi havia obert una mena de consultori.
Al maleït de Oliveira l'he hagut de perseguir per tota Espanya. A Salamanca vaig arribar a trobar la casa on vivia, però quan hi vaig arribar feia un parell de dies que havia marxat. El pis estava buit. Excessivament buit. Això em demostrava un cop més que en de Oliveira fuig, tot i que no sé si fuig de mi o d'algú altre. S'havia esforçat molt en no deixar rastres comprometedors. Tot net. Aquest esforç en no deixar rastres em va espantar. Perquè si tant ell com jo estem ficats en el mateix merder, em calia reconèixer que jo no prenia tantes precaucions i que per tant, deuria estar en perill.
Tot i el fracàs, a Salamanca, també vaig poder descobrir on va treballar. Era una clínica privada. Vaig demanar-hi visita i em vaig poder esmunyir dins del seu antic despatx. Dins d'una calaixera hi havia abandonat un objecte raríssim, una peça d'un metall fosc i molt pesant. Podia ser una eina quirúrgica, però se'm feia impossible discernir l'ús que deuria haver tingut. M'ho vaig endur: no se sap mai.
També va ser a Salamanca que em vaig gastar una fortuna en la bruixa que llegia el Tarot. La dona em va dir que en de Oliveira no existia. Bé, no ho va dir ben bé així. Ella va dir que aquell qui jo busco no existeix, i que me n'he d'oblidar. Degué veure'm massa obsessiu, o massa sonat.
La notícia que era a Barcelona, per tant, era molt bona. No em quedaven forces ni diners per a un nou viatge, i dubto que amb l'aspecte que tenia, ningú m'hagués donat feina per a aconseguir més fons. Per dir-ho clar: en arribar a Barcelona tenia tres-cents cinquanta euros i ara me'n quedaven apenes cent vint. De manera que ja ni tan sols no podria pagar el mes següent del lloguer. La veritat, però, és que l'assumpte dels diners ja no em feia patir com abans. Tenia la intuïció que donarien just per arribar fins al moment decisiu, que també seria el final. La malaltia s'accelerava i era força probable que aviat hagués d'ingressar en algun centre per a andròmines humanes, on ja no calen els euros.
Un parell de dies després de la trucada de l'Antúnez vaig entrar a beure un conyac en una cafè de la Riera Alta, un local ple de vells que miraven el futbol al televisor. Vaig fullejar diaris fins que em vaig topar amb un petit requadre a la secció dels anuncis breus, que sempre ha estat la meva secció preferida. Sanació per imposició de mans. Demanar hora de 4 a 7 del vespre. I a sota, en lletra cursiva: Dr. Oliver. Que era ell ho vaig saber a l'instant. Hi havia un telèfon. Vaig marcar des del mateix cafè, i em va saltar un contestador automàtic: la veu d'una dona gran no aclaria gran cosa, però donava l'adreça. Un petit error.
La casualitat -però jo ja no hi creia massa- va fer que em trobés a deu minuts del consultori: al carrer Robadors, als budells del barri xino. Això em confirmava una sospita: que en de Oliveira vivia tan penosament com jo. Durant la seva fugida, ben segur que els seus recursos havien minvat i ara ja es veia atrapat en un carrer sòrdid, i practicant un grotesc simulacre de medicina.
Em vaig atansar a l'adreça. Era un edifici vell i lleig, estret, quasi ruïnós. Amenaçat per les reformes i la cobdícia que atenalla el barri vell. Un lloc trist i sinistre. El portal del davant era un petit bar freqüentat per prostitutes, i vaig sentir una mena de necessitat d'entrar-hi a fer un cafè, per demorar el moment decisiu igual com diuen que fan els caçadors. No hi havia gairebé ningú: dos homes volien tancar tractes amb una noia sudamericana, borratxos i cansats. Li vaig demanar a la mestressa si coneixia el doctor d'enfront, el de les imposicions de mans.
-Ah, el curandero -va mormolar- No l'he vist mai, però la seva secretària, o la seva amiga o qui sigui la dona a vegades ve aquí. De poques paraules. Ve a buscar pa o llet o una llauna de tonyina a vegades, el cap de setmana. I si vol que li digui la veritat, no m'agrada gens. Vostè és client seu? Jo no em fico on no em demanen, però a mi em fan mala espina. Jo no l'he vist, però la Conxi diu que hi va anar i que va veure coses estranyes: no hi ha tornat mai més.
-La Conxi? Coses estranyes?
-Sí, em va dir… uf, no ho sé. Que és un tipus estrany. Que aquest home té tractes amb gent estranya. Bé, segons la Conxi. Amb gent d'un altre món. No sé si vol dir fantasmes o extraterrestres, jo d'això ni n'entenc ni en vull entendre.
Vaig acabar el cafè d'un sol glop i em va semblar el millor cafè del món, ja ho veus, allà en una casa de putes de mala mort. Havia acabat el pelegrinatge. El tenia a l'abast, i aquest cop no el deixaria fugir. Em van venir ganes de trucar a la bruixota de Salamanca per dir-li que estava equivocada. Dir-li que en de Oliveira existia, que ja no era l'únic que l'havia vist. Que tenia una casa i un telèfon. Els fantasmes no tenen cases ni telèfons, ni baixen al bar a buscar llet o llaunes de tonyina.
De tota manera, aquell dolç moment de triomf es va espatllar apenes un parell de minuts més tard. Deuria
ser el cafè, perquè altres cops havia sentit com aquest suc negre esdevenia incompatible amb el meu mal: unes punxades a les temples em van enviar de cap a terra, marejat. Durant uns segons vaig perdre la visió i les mans em tremolaven com fulles seques al vent. La mestressa del bar em va ajudar a sortir al carrer i em va deixar allà, arrepenjat a la façana, de cara al portal del doctor de Oliveira.
No sé quanta estona em va costar refer-me. En tot cas, vaig poder trobar les forces justes per incorporar-me i fer les quatre passes que em separaven del portalot. Vaig empènyer i va cedir. La fusta estava gairebé podrida i el pany penjava per la banda de dins, arrapat per un sol clau.
En la penombra es podien distingir unes escales, però tot just quan començava a pujar, algú que s'havia amagat darrera meu al portal em va clavar un cop al cap. Em vaig tombar, atordit i confús, però no vaig arribar a caure i no sé com m'ho deuria fer, en aquell estat tan penós.
-Està ocupat, amic meu! -va cridar una veueta aguda i molesta- Al carrer! Al carrer!
El tipus era un vell arrugat i pansit com una figa seca. Em mirava fixament amb uns ullets negres però esmorteïts, ensorrats a les conques d'un rostre de cadàver. Ens vam quedar mirant-nos, cara a cara, estudiant-nos i mesurant les forces com dues alimanyes del bosc. Vaig aixecar el puny i el vaig dreçar pel damunt del seu cap. La penombra deuria fer que no s'adonés que jo era tan dèbil com ell, de manera que de seguida va gemegar i va dir que de fet la casa era prou gran per als dos. Em va demanar que ens repartíssim l'espai sense molestar-nos, però que si li robava alguna de les pertinences em tallaria el coll amb una navaja, perquè en això era terriblement destre. Que n'hi havia més de dos que ho podien certificar sinó fos perquè eren sota terra.
Però tot i les amenaces, poc més tard érem tots dos junts al terrat de l'edifici, on hi tenia una mena de barraca, i ens escalfàvem un pot de cigrons amb xorisso en un fogonet. Davant nostre els terrats del barri semblaven l'efecte d'un bombardeig: cases a mig destruir, edificis aïllats entre piles de runa, parets mitgeres que exhibien les tripes cpm bèsties ferides de mort, espantosos edificis en construcció, greus com búnkers. Em va semblar ben bé que el món s'acabava davant dels meu ulls d'una manera definitiva. Tot coincidiria, a la fi -vaig pensar. Tot es derrumbarà en el moment precís.
-La casa està embruixada, t'ho juro amic meu -deia ell- No sé ni com tinc collons de viure aquí. Embruixada. Hi ha fantasmes. Els he vist. Surten de les parets. Un d'ells és una vella que arrossega els peus descalços. Ja la veuràs, si no t'ho creus, perquè surt cada nit. Busca alguna cosa. Deu buscar les sabatilles.
Vam menjar en silenci. El vaig observar com engullia els cigrons i llavors em vaig adonar que estava greument malalt. Amb la resplendor de la flameta blava li vaig descobrir les taques a les mans, el color de cera bruta. I aquella olor de tomba que desprenia. I de sobte, mentre me'l mirava, em va venir a la ment una evidència, com un llampec. Una cosa evident, en la qual si no hi havia caigut era perquè les meves facultat estaven molt mermades i m'impedien pensar clarament.
Aquell home tenia la mateixa malaltia que jo. No era cap casualitat que s'hagués instal·lat a la casa del doctor de Oliveira. Em vaig aixecar d'una revolada.
-No hi vagis, que no hi és -va grunyir llavors, perquè ell també ho havia entès- El doctor és fora i no se sap quan tornarà.
-Què dius?
-Aquesta tarda ha marxat. Ell i la dona han carregat quatre capsotes en un cotxe merdós i han marxat. Però ho he revisat tot i han deixat la nevera plena. Això és una petita esperança, oi?
Vaig baixar les escales fins al tercer pis, i d'una puntada de peu vaig tirar la porta a terra. Darrera meu sentia els crits i les protestes del vell. El pis feia pudor d'humit i d'animal mort. I a la vegada de formol, o d'una substància semblant. Hi havia objectes llançats per terra, suficients per poder fer la col·lecció més gran que mai no hagués imaginat. Les parets estaven podrides, preses per una plaga de taques que recordaven les que em brotaven a mi des de feia poc per les cames i els braços. Les bombetes colgaven del sotre com insectes panxuts i moribunds.
De primer vaig voler comprovar l'assumpte de la nevera. Tal com em temia, el vell anava errat. Ell encara deuria tenir fe i aquesta fe l'havia enganyat. La nevera no estava plena: hi havia mig paquet de mantega florida, un cul d'ampolla de llet, dues pomes, una llauneta de foie-gras verdós, residus de verdures i uns tubs d'assaig amb un suc marronós assecat.
El doctor de Oliveira vivia com un captaire. Si havia aconseguit fugir dels seus perseguidors no ho sé, però en canvi s'havia deixat atrapar per la misèria.
Sentia una nova dificultat en la respiració. Vaig obrir una finestra. Hi havia una vella fotografia enganxada al vidre: però no era en de Oliveira. Es tractava d'una dona. Quina mena de dona podia anar amb un individu tan malvat com en de Oliveira? I llavors, mentre me la mirava detingudament, vaig trobar la resposta. La dona també estava malalta. Tenia el mateix mal que jo i el mateix dolor a la mirada fatigada. Arrossegava la mateixa agonia. Vaig tocar la fotografia suaument amb els dits. Ningú no podria fugir: ella, que vivia amb l'únic home sobre la terra que era capaç de curar-nos, no havia eludit la malaltia. Ni tan sols ella.
Em vaig arrpenjar contra la paret de la cuina: les cames fallaven de nou. El vell venia darrera meu, cridant i gesticulant. Caminava amb una dificultat angoixant: aviat es veuria obligat a arrossegar-se com un cuc, tal com em passaria a mi. Damunt dels ulls, el mateix vel que apuntava en els meus, però en el seu cas més dens, d'un to més lleig. En quina mena de mosntres ens estàvem convertint?
Em fallava l'aire als pulmons. Reclamaven un aire diferent, que el d'aquest planeta no em pot facilitar. Les cames fallaven definitivament. Però això ja m'era indiferent, perquè no tenia on anar. Llavors em deuria quedar insconscient, potser per causa de l'ofec. Quan vaig tornar en mi no hi havia ningú al pis. El silenci era total.
Vaig recobrar la calma i fins i tot em va semblar que podia respirar una mica millor. Tenia la desagradable impressió, això sí, que si em mirava en un mirall descobriria que el meu aspecte era espantosament un altre, al final del procés.
Però llavors vaig abaixar la mirada i em vaig adonar, fascinat, que tenia una erecció.

Lluís Bosch, 2006





Comentaris

  • un conte que deixa un regust...[Ofensiu]
    maitetxu | 07-12-2006 | Valoració: 10

    acabes de llegir i et sents una mica estranya: com si les parets de l'habitació fossin desconegudes. Has pogut crear una atmosfera que es una mica de somni i de ressaca, o alguna cosa així. Molt bé

  • sóc l'autor, i vull agrair els comentaris (especialment els crítics)[Ofensiu]
    lluisba | 29-11-2006

    i amb això no vull menysprear els altres. Però aprofito aquest espai -no sé si del tot apropiat, però sóc nou a RC- per dir que valoro els qui em feu comentaris analítics i crítics. Aquests són els que de veritat ajuden l'autor. Per a mi RC té diversos valors, entre els quals n'hi ha dos de molt clars:
    -donen una difusió inusual als treballs
    -permeten que el lector critiiqui directament, i per tant ajudi a pulir els textos.
    Gràcies a tothom

  • Sintetitzar és un mèrit a RC[Ofensiu]
    Samarkanda | 26-11-2006 | Valoració: 8

    Tot i que he trobat interessant el teu relat, trobo que escrius massa. Hauries d'adonar-te que el temps del lector és molt valuós i si et em dedico a llegir-te a tu ja no puc llegir res més.

  • Benvingut a Relats en Català!.[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 24-11-2006

    He llegit amb força interès el teu relat i m'ha semblat molt atractiu.

    Aconsegueixes crear un clima de misteri i d'angoixa al llarg de tot el relat sense perdre forces.

    Per als que ens agrada el terror, la fantasia i la ciència -ficció sempre és un plaer trobés amb un altre.

  • Hola Lluís[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 21-11-2006

    encara no he tingut temps de llegir el relat que has penjat, però he vist el teu comentari. Estarem en contacte, i si podem venir a la presentació del teu llibre, o a l'obra de teatre ho farem, ja ens diras quan és de dates i tal.

    M'alegro que t'hagi agradat la pàgina i espero que tinguis molt èxit, i moltes gràcies per les teves recomenacions.

  • Un relat inquietant [Ofensiu]
    Bruixot | 21-11-2006

    que m'ha enganxat des d'un primer moment. Esbosses una atmósfera inquietant, en que no es pot saber res segur. Barrejes malaties, extraterrestres, però sobretot la sensació que els personatges viuen en un món de bojeria apartat del nostre, però que es toca amb el nostre en els marges....

    En resum: que m'ha agradat molt.

    Xavier - Bruixot

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

90621 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/