Trobada amb l'home fantasia

Avui he anat a Santa Coloma. Després d’una nit de festa, un nivell alcohòlic que encara feia efecte aquest matí, tants dubtes per la nit, tantes preguntes sense resposta... He agafat el bus aviat i després d’una hora he arribat a la ciutat comtal. Durant aquest trajecte he trucat a tots els que em podien ajudar en la meva decisió, només un ha agafat el telèfon... suficient per donar-me ànims per un fet que creia tan firmament, sabia que la ruptura era la solució, n’estava segura i fins i tot tenia planejades les paraules... Després de 10minuts de metro he arribat al barri, com sempre t’he agut de trucar perquè vinguessis. M’has dit que et restaven 3minuts. M’he encès una cigarreta, i una altra i una altra... i finalment has aparegut. No t’he preguntat pel retard, no m’interessava. M‘he girat i t’he vist allà, somrient, dos forces contradictòries s’han començat a barallar al meu interior: l’una et complaïa rient, desitjava besar-te i abraçar-te i expressar tot el meu amor cap a tu; l’altra, però, em deia –no riguis, sigues forta i trenca amb això d’una vegada per totes -. He obeït la segona, t’he fet una mirada assassina. Ignorant tot el rancor amb el que et mirava m’has agafat de la mà i m’has fet un petó. Tots els meus pensaments, inclòs el record de les teves paraules, s’han esfumat de la meva ment tan ràpid que ni m’ha donat temps a reaccionar. He somrigut, t’he besat, t’he abraçat i t’he fet una promesa que dubto pugui realitzar, i tot perquè no marxessis del meu costat. Tu sabies que jo no venia amb aquesta intenció, tu venies amb la mateixa intenció d’acabar amb tot, ens hem unit i ens hem oblidat de tot el que havíem planejat dir-nos. T’he escoltat, consolat, i donat la raó tot i no tenir-la, tot per complaure’t, tot i així he pogut colar-te la meva opinió d’una manera poc ofensiva entenent la teva subsceptibilitat. Tu també m’has donat la raó, conscient dels meus defectes.

Avui ha sigut un d’aquells dies que he semblat veure a l’home del principi, a aquell tendre, comprensiu, amable i que sap com fer-me feliç. Al cap d’un parell d’hores has marxat... he anat al tren i amb unes llàgrimes que sortien d’amagat t’he despedit. T’has adonat, no has dit res. He vist com marxava el tren, m’he quedat allà asseguda plorant desconsoladament mentre tota l’estació m’observava. He tornat a casa. Ara segueixo aquí i encara no entenc com un simple somriure i una carícia han fet que la infinitat de pensaments de ruptura que fa mesos volten pel meu pensament marxessin de cop, i tot el rancor desaparegués... t’estimo amb bogeria, i no vull deixar-te marxar. Però tot i així estic segura que ara m’esperen uns altres mesos del més gran desconsol.

________________________________

Tu lema es: 'una de cal y otra de arena'