Instants entre classe i classe

Són instants, a vegades mig minut i altres alguns pocs segons. No m'importa. Cada classe, al acabar em dirigeixo a la porta de l'aula, allà et veig. Et miro, em mires, somric, tu també, no cal dir res més, ens seguim mirant, ve el teu professor, o el meu, i cadascú a la seva aula.

Són uns instants, però suficient per haber-te transmés que em moro de ganes de besar-te, abraçar-te i sentir el teu cos. Suficient per estar tota la següent hora pensant en la perfecció del teu cos, per imaginar-me trobades amb tu al paradís, per sentir que m'agradaria poder fer-te l'home més feliç del món, treure't les pors i donar-te la mà sempre que et sentis sol.

Passen els dies, ja fa 3 mesos gairebé, però el que no passa són aquestes ganes boges d'estar amb tu, la passió cada vegada que els teus llavis es troben amb els meus, i menys es pasen les ganes que acabi la classe, però sé que llavors et tornaré a veure, i m'endinsaré un altre cop en el món dels somnis per només regresar quan toqui el timbre i t'hagi de veure un altre cop.