El buit

Un relat de: Chelsea, the classic girls of 60's

Tot anava bé, amb els seus alts i baixos, com sempre, pero bé. Passavem els dies entre aquestes quatre parets, que abans eren una llar.

Una discussió, com les de sempre, i em va empentar a la vegada que em retorçaba el braç i el colze cruixia perquè arribava al límit de la seva articulació. Un crit de desesperació. Vas apartar la mirada. Va continuar. La ràbia va poseïr el meu cos i vaig colpejar-li a la cara fort, però reprimint forces doncs és una persona estimada. Llavors si, vas ficar-te, per insultar-me per com havia gossat pegar-lo. Enrabiada vaig canviar de cambra, silenciosa, amb un odi acumulat, que ja desitjava sortir.

Va venir, i sense avisar, va empentar-me, vaig caure de la cadira i vaig rodolar uns quants metres per terra. Ja no era jo. No veia res, només la seva cara i els meus punys. Vaig començar a colpejar-lo, aquest cop, sí, amb totes les meves forces. El Buit. No recordo la seqüència. De sobte torna la imatge: trossos de vidre per terra. Els seus ulls clavats sobre els meus, acusant-me. Els teus, foscos, atemorits, sorpresos. Les teves mans a la cara, la sang et rajava des del nas fins la barbeta, rebosant i caient al terra. Rostre pàl·lid. Incertidumbre. He sigut jo, ho sé i els vostres ulls em reflexen la brutalitat de l'atac. No volia fer-te mal, anava per ell, però no recordo la teva figura entrometint-se... Només la seva cara i els meus punys.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: