No vui res teu, papa!

Ara és el moment per dir-t'ho, ara és el moment per comunicar-te que no acceptaré res teu, papa, i que no voldré pas res que provingui dels teus diners.

T'estimo moltíssim, més que cap filla al seu pare i m'agrada com em tractes, però no vui res teu. Avui, mentres dinàvem la mama m'ho ha explicat i entre llàgrimes i sentiment d'impotència he prés aquesta
decisió.

De fet no és res més que coherència política, sí, aquesta paraula que avui no s'acostuma a escoltar. Perquè m'he oposat a aquest sistema, he lluitat per les meves conviccions, però de què serveix si el que em permet mantenir-me i lluitar contra el capitalisme són els diners que tu extreus dels obrers? Diguem ignorant però no sabia que eres un empresari capitalista, potser t'admirava massa per adonar-me'n que erets un d'aquells que jo tant critico, però avui m'he adonat. He entés que no puc anar contra la roda del sistema mentres menjo i vesteixo d'ella, perquè no puc acceptar que els meus capricis siguin pagats amb diners que un obrer necessitaria per cobrir les seves necessitats. Perquè no puc oposar-me a que els proletaris siguin remunerats en una milésima part del benefici que produeixen, quan aquest benefici em dóna una casa amb televisio, menjar de sobres, l'escola privada i la roba de marca. Perquè sé que ells ho necessiten més que jo a aquests luxes, perquè el meu pensament polític m'ho impedeix. Perquè el meu esperit crític fa, que des d'aquest migdia, em miri al mirall i senti fàstic i que, encara que amb molt dolor, segueixi pensant que si de veritat et sents a gust aprofitant el treball dels altres, llavors m'estaras demostrant que fins ara he estat enganyada i que no ets l'home que jo sempre he pensat. Sé que també ho fas per mi, per nosaltres, però papa, jo no necessito tots aquests béns, em conformo amb el necessari per viure, ja ho saps que jo mai et demano res, i perquè creus que és? Perquè no m'interessa aquest aspecte material, papa, perquè t'estimo a tu i no als teus regals, ni a la roba, ni al ordinador, ni al cotxe.. t'estimo a tu, i estimo a tots aquells que lluiten dia a dia per sobreviure.

Per aquests motius i sentint-ho amb tot el meu cor, des d'aquest moment i des d'aquí, renuncio a viure aquí, a menjar del teu sou, a deixar que em compris res.. Sí, pensaràs que estic boja papa, pero marxo, treballaré i trobaré un lloc per viure, pasaré les mil i unes per arribar a final de mes, però tindré l'orgull d'haver sigut fidel a les meves idees, de no haver-me venut al sistema com tanta gent i, sobretot, sentiré la consciència ben tranquila de sustentar-me per mi mateixa i de no estar mantinguda per cap empresari capitalista.

Amb amor, orgull i certa llàstima, de la teva filla que avui la realitat li ha donat un cop fort.

T'estimo!