Replantejaments

Com una foguera sorgida de la trobada accidental entre un paper camuflat entre la cendra -potser descuidat- i una espurna del que abans va ser un altre foc, has tornat a reviure aquella esperança que creia perduda, que volia perduda.

Has canviat el teu caràcter per apropar-te a mi i demostrar-me que m'estimes com ningú estimarà mai, i amb una mirada i un somriure, m'has fet sentir -una altra vegada- que el meu camí és al teu costat, que la meva vida no és res més que una part de la teva i que separada no tindria sentit. T'estimo, vui continuar allò que vam deixar, no m'importa tot el que em vas fer, no penso en la impossibilitat d'aquest amor -com feia abans-, perquè l'esperança d'estar de nou al costat d'aquell home del principi ha esborrat tots els records de l'home del final. No inicio la relació amb aquell masclista, egocéntric, paranoic i ofensiu, ho faig amb aquell home amable, comprensiu i que em feia sentir al cel en cada instant en el que un somriure es reflexava al seu rostre.

Vui que sàpigues que he lluitat perquè no fos així, per no tornar-me a il·lusionar amb tu, però sento que -com sempre- la meva lluita ha sigut fluixa i he acabat cedint. Vui que tinguis en compte, també, que tot i estimar-te tant, el meu desig no recau en tu, com a home que ets, el desitjo a ell, a un altre, amb tota la força amb la que els nostres cossos es reclamen. Però això no m'impedeix veure amb claredat que t'estimo com mai he estimat i que necessito la teva mà agafant la meva, el teu cor estimant-me, perquè encara que el meu cos no es desitgi, el meu cor et necessita al seu costat per seguir endavant en aquest camí que junts vam iniciar.

T'estimo: abans, ara i sempre.