Tristesa

Fa dies que vull escriure alguna cosa dedicada a la meva incomparable i singular amiga Fina, i no puc. Quan hi penso em poso molt trista i si em recolzo amb els pensaments i records em venen ganes de plorar.
Així estic, fa dies i dies. Concretament des del dia 31 de desembre del 2007.
Se la va endur una d'aquestes mortals malalties, que tothom voldria que caigués sota terra.
Quan sortia de radioteràpia i podia...... m'explicava l'esperit de superació i esperança que hi havia dins el grup. La veia tan entusiasmada, que no volia creure el que se'ns preparava.

Els meus avis i després els meus pares en el seus temps, deien: - "Ara ja tenim l'edat, que cada dia ens quedarem sense algun amic. I l'altre li contestava, tu rai mentre ho puguis veure, contar i plorar"
El meu sogre ho deia d'una altre manera: "Apa!! Un altre que m'ha passat a davant".
De jove jo, no entenia gairebé aquestes paraules, no comprenia el fort i significatiu sentiment que comportava.
Però ara si que he tastat aquesta amargor.
És dolent que es morin pares, sogres i tiets però la vida et fa comprendre que és llei de vida i et surt el sentiment de conformitat.
Ara he pogut d'experimentar que la mort té sabors diferents i que encara que l'esperis sempre ve de nou i poques vegades benvolguda.

Actualment només em queden els records de quan ens vam conèixer, era mentre fèiem el batxillerat, després les carreres ens van distanciar. Ens vam casar i vam tenir criatures més o menys pel mateix temps, vam tenir malalties però tot ho vam anar superant, quan la canalla tenien uns cinc anys ens vam tornar a retrobar.
Les cuines de les nostres cases es tocaven i nosaltres dues vam tornar a recordar.
Fèiem com els Indis: Els tambors eren els sorolls de plat, gots i forquilles. El fum de la comunicació índia, eren les nostres olors de brou, o del sofregit de l'arròs i quantes i quantes coses més.

Com sempre en aquest casos hem de fer sortir l'esperit de superació i conformar-nos, és el que fem quan una cosa no té remei. Oi?

Haig de donar gràcies perquè encara la podré plorar i recordar uns quants anys.

MARISA, 9/2/08