De la mort, ningú ni res en fuig

Un relat de: marisanicollet

QUIN PATIMENT!!!

-Creieu que quan arranquem una margarida o una rosa del nostre jardí, tota la mata pateix?
-Penseu que si poguessin queixar-se cridarien de dolor?
A vegades arreglant i regant el meu jardí hi penso en tot això, sobretot si em poso a podar.
De totes maneres, nosaltres també ens tallem les ungles. Oi? I si ho fem ben fet no patim o sia que si tallem la branca adequadament no té perquè sofrir la pobra planta.
Molts cops veig que les flors que em porta la meva nora, em duran quasi més a mi, que les que tinc plantades.
Per pena que es morin aviat, els hi faig la cura de l'aspirina, els hi canvio sovint l'aigua, les esquitxo a l'ombra amb un polvoritzador, en fi, tota una sèrie de requisits que les flors desitgen quan, de la mata passen a guarnir un sumptuós gerro de cristall amb peu de plata sobre la taula.

Tota aquesta historia ve arrel d'un arbre que han tallat davant de la nostre casa. Un arbre gran, majestuós, d'uns vuit metres d'alçada. L'arbre estava acompanyat tot el dia d'un gos de raça Buldog.
El gos es passejava durant el dia esbargint les seves babes arreu del pati.
De tant en tant durant anys me'ls he mirat estones llargues, eren un per l'altre, semblava que gos i arbre tinguessin converses d'allò més interessants. Fins i tot jo, mentalment participava de les seves converses.
Sovint veia l'amo de tanta riquesa, observant i arreglant aquell tros de terreny. Últimament ho va guarnir tant, que semblava un jardí botànic.
Hi va posar unes travesses estratègicament decoratives, dues palmeres les quals aviat van formar part de les converses entre el gos i el arbre rei del pati, també unes gerres grans recolzades sobre uns enormes monòlits, allò ja semblava els jardins de Versalles.

Tot d'una, es va presentar no sé perquè, un matí sorollós. Apressada, vaig donar impuls a la meva cadira de rodes i que veig!!. Una gran màquina d'escarbotar amb una pala per davant i una enorme forquilla per darrera conduïda per un home fort i expert en la matèria de conduir aquests tractors. Anava enforcant les branques del rei de l'ombra fins despendre-les del tronc principal i fer-les caure per terra, després les apartava cap un racó del terreny. Quan va estar l'arbre quasi pelat, va fer caure el tronc.
Quina frisança em va agafar per tot el meu cos a quarts de nou del matí quan vaig veure en un moment que aquella majestuositat la qual jo havia contemplat durant anys, havia passat a ser un munt de llenya per les persones que passaven.
Desprès, l'home que dirigia la màquina demolidora, va començar a gratar i gratar fins trobar les arrels del mastodont, aquelles arrels denotaven l'edat de l'arbre.
Va quedar un forat com el d'un cràter. Llavors em va venir al cap el dolor de quan el dentista ens arrenca un queixal. - Perquè encara que ens donin anestèsia, fa mal!!

Ara ja no hi ha res, només piles i piles de terra vermellosa les quals obstaculitzen les passejades del Buldog, que no sé pas com, encara viu doncs cada vegada que l'home de la màquina arrencava una branca, aquesta queia sobre la pobre bèstia i així doncs, gos i branques eren arrossegats en un racó a punt de ser carregats en un camió per portar-ho a fer adob. Suposo!!

En fi, de tot això ja fa més d'una setmana. Des d'aquell dia no ha vingut ningú més, el paisatge ha quedat desolat i el gos està molt trist.
On són els arbres? On són els monòlits i les gerres?

De ben segur, que el muntatge de tota aquesta feina, deu ser per fer-hi una casa en aquest gran tros de terreny. Oi?

MARISA, 3/2/08

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de marisanicollet

marisanicollet

21 Relats

16 Comentaris

21716 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda a Barcelona en el 1945. Criada i educada en el país dels seus pares, França. Cursant estudis en els dos països. Malgrat les vicissituds passades va poder ser mestra i professora en llengua francesa. Les seves afeccions per el cant, la música, el teatre i altres van ser trencades per la família. Però, un cop casada i amb el recolzament del seu marit va poder realitzar els seus somnis. Feliç i jubilada en un Poblet del Vallès Oriental, en el 2005 va afegir en el seu currículum la resta de les seves inquietuts. Una d'elles l'escriptura. Amb els seus comptes i relats en diferents llengües ens fa gaudir de "Moments Nostalgics"

E-mail: marisadeberti@eic.ictnet.es
hh://marisadeberti.blogspot.com