Opinions

OPINIONS

La família sovint em criden l'atenció dient-me que parlo amb persones que no conec.
De petita, quan anava a visitar la meva padrina, ella, deia tot abraçant-me molt fort.
- "Porteu aspirines per el mal de cap, que ha vingut la meva "prenda."
Jo, aleshores no entenia perquè la padrina demanava aspirines, avui dia, ho relaciono.
Segurament era perquè no callava, li devia explicar tot el que havia succeït durant la setmana que no ens havíem vist.

- Pot ser sí, que tal com diu la vida moderna: "m'enrotllo com una persiana".
- És possible que sia algun trauma?

La mare sempre em deia, millor dit em repetia: que no escoltés cap persona que no conegués, camí a comprar, a l'escola o qualsevol encàrrec pendent que hagués de fer.
Tenia que fer els trajectes sense parar-me, directa a casa.

Cada dia a quarts de dues, la mare m'enviava a buscar el pa i a mirar l'hora del rellotge del campanar de l'església, que hi havia prop del forn, tot plegat tenia que fer uns 100 metres, naturalment sense parlar amb ningú i corrent.
A casa teníem un rellotge era de corda, cada matí estava parat, per tant per acabar de orientar el dia anava a mirar on era: "l'agulla grossa i on era la petita". Ho feia així perquè no sabia encara llegir el rellotge.
A vegades les paraules "directa a casa, no parlis ni t'escoltis a ningú" encara em ressonen dins el cap.

La família continua dient e insistint que sóc una persona molt parladora, amb el bon sentit de la paraula evidentment.

- Doncs sí, perquè negar-ho, sempre tinc quelcom per explicar: alguna cosa que hagi succeït a la perruqueria, el canvi equivocat d'una compra, si he netejat una llibreria, o si he.........., - en fi, que per a mi tot és important i no comprenc perquè l'interlocutor li pot marejar les meves intervencions. Inclús si vaig a beure un got d'aigua també ho comunico.

Jo diria que m'agrada molt, la comunicació amb les persones, tenir intercanvis de les nostres pròpies coses, vivències i experiències considero que és gratificant. Sortir al carrer de bon mati i desitjar el bon dia a una persona malgrat que plogui trobo que t'agafen uns altres ànims.

Si el trajecte de l'autobús és llarg sempre tinc alguna cosa per dir a la persona que tinc al costat, si anem amb les amigues a berenar, amb la meva conversació segur que la taula s'engreixa amb un parell de persones més a la colla.

Recordo una anècdota, d'una tarda avorrida d'Agost, feia una calor insuportable i jo allà sola i perdent el temps, quan va sonar el telèfon devien ser els vols de les 6h. de la tarda i el termòmetre encara marcava 40 graus. Era la meva amiga Marta que em proposava anar a sopar a la platja. - Igual que fèiem quan teníem 18anys - va dir-me.

Malgrat la mandra que tenia vaig acceptar. Vaig encarregar-me de fer uns entrepans i com que venia també la Júlia i el seu marit segur que ells portarien la fruita. Segurament seria síndria doncs era la fruita que abans sempre ens emportavem.
De totes maneres ara seria més bona perquè en Pere el marit de la Júlia té una nevera portàtil que endolla no sé on, en el cofre del cotxe.

Vam arribar a la platja: la ombrel·la, la nevera, estendre les quatre tovalloles flamants, les bosses feien joc amb les sandàlies, semblava que canviéssim de casa. - Això, no és com si tinguéssim 18 anys! - Vaig dir, tot cridant!!

Només aquest incís de dir que no era igual que temps enrera, ja ens va portar a parlar una hora de les coses de la nostra primera joventut.

Mentre anàvem parlant i recordant, jo havia posat l'atenció en una família que hi havia prop nostre i que es podia sentir tot al que deien.

La família es composava de la iaia, dues filles i dos nétes. No paraven de menjar magdalenes, ensaïmades i patates fregides, i riure, riure, allò sí que era riure de gust.
La conversació que tenien era de grasses saturades i riure, riure i menjar...........
La mare devia pesar uns 90Kg. La iaia i la germana encara eren més grasses i les nenes de 10 i 12 anys ja devien pesar uns 50 o 60 kg.

Com que van veure que estava més per elles que amb els meus amics em van convidar a magdalenes i això em va portar a llençar-me, no a menjar magdalenes no, jo anhelava la síndria fresca d'en Pere, però si a fer una xarradeta amb gent nova.

Vaig posar-me al costat d'elles amb la tovallola. Veureu com en son de curioses les converses i quant en pots aprendre. Veureu com la riquesa és mútua.

Em van oferir berenar i em van preguntar el nom.
-Quiere Ud. una magdalena, - em va dir la iaia Juani.
- No, gracias - Vaig respondre - engordan mucho.
Em vaig apropar una mica més cap a la Remedios la filla gran de la Juani i li vaig dir:
-Que bonitas son las niñas y que rollizas que están.

La Marta, la Júlia i en Pere m'anaven fen gestos amb el cap i els braços, jo feia com si no els veies i seguia amb la meva afecció de parlar amb la gent.

La família de la Juani era conscient de que les magdalenes engreixaven però elles, magdalena va, magdalena ve, seguien menjant i menjant, malgrat que la iaia Juani tenia el colesterol per els núvols i la Remedios tenia unes cames que semblaven un mapa de rius, doncs les tenia plenes de venes, segons va dir, tenia una pèssima circulació sanguínia.

-Soy consciente, que tanta cantidad de dulces y grasas no van bien para la salud - deia la Juani. - Los médicos me dicen que la obesidad que tenemos es congénita y ya no nos hacen caso, - se ha dado cuenta, señora Lidia - m'anava dient - que las cinco mujeres estamos igual de gruesas, incluso las niñas, se ha fijado que las pequeñas tienen la misma constitución.
Esto señora Lidia ya no tiene arreglo. - Seguia dient-me.
- Mujer, - li vaig dir - hoy en dia hay muchas posibilidades, pero la verdad es que hay que tener una voluntad de hierro.

Vam seguir parlant com aportar més qualitat de vida, de règims, dels fracassos que elles havien tingut amb una infinitat de dietes, en fi, de tot el que envolta aquest món i més.

Quan parlàvem de qualitat de vida, la Remedios filla de la iaia Juani em contestava: - Saber escoger a los amigos, esto es calidad de vida.

Quan parlàvem de menjars nutritius i altres de tòxics per el cos, ella ho atribuïa a la amistat i deia: - Hemos de saber escoger amistades que sean nutritivas para el espíritu y el alma, y saber apartarse de las que nos intoxican con sus malos pensamientos.
Fins i tot em va parlar d'en Benjamin Franklin.
-Este Señor, - explicava la Juani i la Reme, tiene una famosa frase, que reza así: "Tener un hermano es tener hermano y amigo, pero un amigo será siempre un hermano".

La conversa va seguir aquest caire molta estona, i jo començava a preguntar-me?. Com unes persones que semblaven bastant cultes, no podien entendre el que era una dieta equilibrada?. Una dieta simple de verdures, fruites, proteïnes vegetals etc.

Així vam seguir una bona estona, de tant en tant parlava la iaia Juani i de tant en tant la seva filla Remedios.
Els meus amics com que ja em coneixen no van dir res més i van seguir fen la seva.
Les nétes de la Juani i l'altre filla la Rosario tia de les nenes van anar a xipollejar amb l'aigua. La Juani la Reme i jo vam quedar soles.

Llavors la conversa va agafar més intensitat, vam parlar de malalties relacionades amb el menjar, problemes de hipertensió, tot bastant barrejat, i la Remedios seguia intercalant els seus exemples de cites literàries, aquesta vegada va fer sortir William Shakespeare.

Vaig arribar a pensar que volia eludir el problema de estar grassa. - Doncs no!. No era això, el que passava és que no sabien gaire bé res, de tot aquest tema i vaig veure que estaven molt desil·lusionades i que feia temps que indirectament lluitaven contra al que podríem dir una malaltia silenciosa, crònica, rebutjada per la societat. Tots sabem que sí estàs gras no tens accés a segons quines feines i això l'hi havia passat a la Rosario la filla petita de la senyora Juani. Aquella mossa havia sentit el rebuig a la seva pell, ho havia experimentat personalment. Havia estat ignorada en feines, que havia demostrat estar molt més preparada que les altres noies de la convocatòria

Mentre anàvem parlant d'això i d'allò, però quasi sempre relacionat amb el tema de la obesitat, vaig profunditzar i vaig explicar casos i coses que jo sabia i havia conegut.
Llavors, apressadament Remedios va treure un llapis i paper d'una bossa que hi havien moltes magdalenes, em va fer un munt de preguntes al respecta i va començar a escriure algunes coses que jo anava dient i que seria a partir d'aleshores la seva dieta.
Vaig adonar-me del cert, que no en sabia pas res d'alimentació, també vaig saber que no sabia cuinar

Les vaig assabentar, de la "Obesitat Mòrbida" i afectivament, no sabien del que parlava, anaven perdudes i desorientades, no sabien res del assumpte.
Em repetien constantment, que els metges no feien cas al seus problemes. Fins i tot la Remedios havia arribat a proposar al metge una reducció d'estómac, però segons em va dir, ho van desestimar.
La conversa prosperava cada vegada més, tant va ser, que els meus amics com que ja em coneixen van marxar i jo em vaig quedar amb la fruita que havia sobrat acompanyada del quinqué de la Juani la Reme i la resta de la seva família.



Eren quasi les 12h. de la nit, encara feia molta calor i cosa estranya en mi, tant parlar de grasses saturades, la que ja començava a estar saturada era jo, al veure que la conversa havia entrat en un cercle viciós, vaig mirar de cloure-la amb unes paraules una mica conformistes i també dient que es necessitava una gran dosis de paciència, doncs això no s'arreglava amb quatre dies. Es tenia que comprendre que era una condemna alimentaria per la resta de la vida.
Era qüestió de una gran dosi de voluntat. Sí, tenint cura i voluntat amb les dietes podíem gaudir d'una bona salut, poder caminar més lleugeres, trobar roba de talla normal per vestir-se
, no cansar-se i altres coses particulars que comporta l'obesitat. Jo crec que valdria la pena posar fil a l'agulla.

La Remedios va seguir apuntant durant una bona estona.

De tot això, ja fa més de cinc anys, encara parlem amb la Remedios, ara ho fem per e-mail. L'any passat la seva mare es va morir del cor, es va quedar sense poder respirar. La Remedios que té una alçada de 1m.67 ara pesa 65Kg. La seva germana Rosario 70 però també és una mica més alta, i les nenes, una és model i l'altre esta estudiant per hostessa d'avions.

En fi, veieu com no és tan dolent parlar de tant en tant amb gent que no coneixem?

Segons diu la Remedios, malgrat que la seva mare va morir, ara son més felices i han recuperat salut i jo tinc un munt de cites guardades enviades per correu electrònic que de tant en tant llegeixo, son de: Benjamin Franklin, de William Shakespeare i un sense fi d'apunts d'astronomia. Ciència que també m'apassiona i que la tia Rosario n'és tota una mestre.

MARISA


-