Jo sóc una dona fantàstica

Un relat de: marisanicollet

Jo sé, que tothom no combregarà amb tot el que vaig a dir, però mireu jo m'he fet un món, a la meva manera.

Sempre estic pendent dels altres, preparant totes les coses perquè tot estigui a punt i a més a més treballo fora de casa.

El matí em llevo la primera, així tota la família quan baixa a esmorzar s'ho troba ja tot preparat: el croissant calentó, amb llet i cafè per el meu espòs, les torrades amb melmelada per la meva filla amb la seva llet d'ametlles, el bol de cereals temperats per l'Oriol el petitet de la casa i els entrepans corresponents de mig matí per cada un d'ells.

-Ai! Les torrades de la nena estan massa cuites... No passa res estimada, ja te'n faig unes altres.
Haig de ser franca, al fons l'engegaria a fregir espàrrecs, però corro i n'hi porto unes altres de menys torrades i calentones.
Jo mentre tant, vaig picant una mica de fruita, i quan tothom ha marxat em prenc el meu te amb llimona, tot escoltant el silenci.
Recullo la taula, apago els focs, el dinar ja està cuit i mig preparat, per poder dinar a les dues, faig els llits, arreplego d'una revolada tota la roba escampada per terra, mentre tant airejo les cambres i torno a repassar tot una mica. - Ai! M'he deixat l'ampolla de lleixiu allà, al mig de la saleta, arreplego l'ampolla i una baieta que hi havia al costat. M'arreglo i marxo com un coet.

Pel camí sempre em trobo amb paranys que m'entretenen i em fan fer tard a la feina, com per exemple: ajudar a la Sra. Quimeta a entrar el cistell a la seva casa, alguna persona que no troba el número del carrer i tinc que fer d'urbana.
Quan vaig al "super" sempre em trobo alguna persona que té més pressa que jo i la deixo passar davant. Dijous passat vaig donar-li 2€ al Sr. Antoni perquè pogués acabar de pagar la compra; sembla que va calcular malament i no portava prou diners.
Naturalment que porto una vida d'estrès però, és que mentre faig tot al que us explico, també xerro, xerro, això em distreu molt, m'agrada veure'm envoltada de tota aquesta gent tan agraïda per tot el que reben de mi.
Bé, avui és el meu dia de festa setmanal, tinc que córrer perquè la roba per planxar m'arriba fins el sostre i a més hi ha un munt de fulles per recollir en el jardí, el dissabte i diumenge va fer molt de vent i no vaig sortir, per no refredar-me.
-Només faltaria que hagués de passar uns dies al llit, la casa semblaria un magatzem de deixalles i el Sr. Joan em trobaria molt a faltar.
El Sr. Joan és tot un personatge, me l'aprecio molt, tinc cura d'ell dos cops per setmana, haig de dir que ell també m'estima molt. Quan arribo ja ha posat tota la roba dins la rentadora, solament em queda estendre-la i planxar la roba del dia anterior. També li deixo els menjars preparats els quals ell, se'ls calenta amb el "micro", li endreço tot una mica, fins i tot a vegades li frego el bany, cosa que ell no vol doncs té la Merche que hi va dues hores cada dia.
El Sr. Joan només vol que li faci companyia i que li expliqui històries; ell voldria que hi anés cada dia. Però això no pot ser perquè també estic estudiant anglès.
I no parlem de la tarda perduda quan porto l'Oriol al dentista, la seva ortodòncia em fa tornar boja. I quan l'Esther vol anar de compres? I encara no he parlat d'un altre membre de la família, el meu estimat i fidel gos. En Jeep, així es diu el que abans era un cadell. Ell també necessita el seu temps: banys, visites al veterinari i molts altres detalls. Mai oblido el Sant de ningú
Quin plaer que em fa ser útil per tothom.

-Però veiem, què és el què us fa creure que no tinc cap professió? Sóc mestre i dono classes particulars.
-A veure! No estic jugant a ser una "savionda", però sí que sóc una persona molt servicial i sobre tot del que sí que puc presumir és de ser una persona molt discreta.
El meu estómac és un pou de confidències i mai, però mai, he revelat res del que m'han explicat. Sempre miro de ser sincera, dir la veritat i les veritats. Aquesta actitud, us he de dir que algunes vegades m'ha portat problemes. La sinceritat no és bona per tothom, com diu el refrany: "Tothom vol justícia, però no per ca seva".
Com podeu veure, m'agrada ser amable, m'agrada ajudar, sempre estic disposada pel diàleg i també alguna vegada m'agradaria posar-me al mig del carrer i cridar.
Si us plau, deixeu-me sola, deixeu-me viure una mica.

MARISA
23/1/08






Comentaris

  • molt i poc[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 09-02-2008 | Valoració: 9

    M'agrasdat molt la teva "radioggrafia" personal.

    I també el teu final.... deixeu-me viure !!!

    Qui pot deixar-te viure ets tu mateixa.

    Amb respecte, tu vius massa pels demés i no et dediques un temps per tu. I aixó és important. Dedicar un temps a una mateixa no "treu temps" als altres. Ho enriqueix.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de marisanicollet

marisanicollet

21 Relats

16 Comentaris

21716 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda a Barcelona en el 1945. Criada i educada en el país dels seus pares, França. Cursant estudis en els dos països. Malgrat les vicissituds passades va poder ser mestra i professora en llengua francesa. Les seves afeccions per el cant, la música, el teatre i altres van ser trencades per la família. Però, un cop casada i amb el recolzament del seu marit va poder realitzar els seus somnis. Feliç i jubilada en un Poblet del Vallès Oriental, en el 2005 va afegir en el seu currículum la resta de les seves inquietuts. Una d'elles l'escriptura. Amb els seus comptes i relats en diferents llengües ens fa gaudir de "Moments Nostalgics"

E-mail: marisadeberti@eic.ictnet.es
hh://marisadeberti.blogspot.com