Trineu avall

Enfosquia i la lluna començava a enretirar el dia. Érem els últims de la fila i rere nostre ja no baixaria cap més trineu. Volíem fer la baixada sense frenar per poder gaudir de la velocitat.

De sobte, ràpid com anàvem, ens vam trobar entrant en una bifurcació desconeguda. Els raïls ja no eren metàl·lics, sinó de fusta, i en alguns trams, estaven recoberts de molsa. El pendent era més suau i la velocitat va minvar. L'entorn era fosc, tranquil i silenciós.

Llavors el vam veure. Se'n va plantar davant. Ens va explicar que feia molts anys que no rebia visites i que estava molt content de poder disposar d’ara endavant, de companyia per sempre més. Jo em vaig acollonir. Davant nostre teníem una mena de monstre que em recordava l'home de les neus, i que de ben segur no ens deixaria pas marxar.

Però el meu company, amb la sang freda que el caracteritza, va treure el mòbil per fer unes selfies on sortíssim els tres i li va regalar. Li va explicar com anava i que així mai més estaria sol. I llavors, aprofitant que manipulava el mòbil, vam seguir trineu avall.

Pobre, no sabia que la bateria s'esgotaria.