Hivern

El vent mou les fulles del lledoner del jardí. Ara són plenes de vida, però en uns mesos ja no en quedarà. Només restarà el color de la decrepitud. I el vent seguirà. Ara per arremolinar-les en un racó fosc i humit. I caragols i escarabats s'hi trobaran a gust. Ells no en saben res del que passa uns metres enllà, dins de la casa. O potser si, i fan veure que allò no va amb ells.

Totes les del carrer són més o menys blanques. La nostra, segurament podria ser de qualsevol altre color i això no canviaria res. O sí. Les coses passen i llavors tot canvia. I en canviar, fa que en passin d'altres i així segueix per sempre més. No hi ha manera de parar-ho. Però jo pensava que sí que podríem. Que tot aniria a millor. Però no, no fou així.

A la tardor queien els lledons. Són petits i tenen poca polpa, però dolços. M'agradaven. A ella també li agradaven. Abans els recollíem i ens els menjàvem.

Però els colors s'han anat perdent, com la seva vida. I ella, en un intent de fer-los aflorar per últim cop, s'ha esquinçat i ha deixat que tot brollés, fins que finalment tot s'ha apagat. D'ençà d'aquell dia que mai més ningú ha collit els lledons caiguts a terra.