Tribulacions riberenques

L'oncle Gumersind —arrupit i feréstec— barrunta a l'ombra d'una figuera. Se sent trasbalsat, cabrejat, fotut. La proximitat de l'esdeveniment monopolitza les seues cabòries. “Estic gran per collonades” —pensa alhora que muda el caliquenyo de costat—. “Tota la vida treballant, esllomant-me per la ribera i ara —a la vellúria— això”. Envoltat per l'esgambi riberenc —sec com un ascla, bescoll torrat al sol— la mala llet se'l menja. “Mecagon l'orba” —es diu entre esbufecs mentre evoca els fets.

“Pare, em caso”, inesperada i confusa, la notícia li burxà les entranyes amb una amargor inesperada. Amb la fatxa transfigurada, destorbat per la nova i fotent brams com un boig abandonà la casa amb un sonor cop de porta. La dona i la filla —amb un pam de nassos— escoltaren com l'últim renec —que pareixia sortit del mateix infern— ressonava miserablement pel carreró.
Passà la tarda feinejant al tros, d’esma, sense parar massa compte del que feia. Asclat per la fatiga es debatia entre pensaments contradictoris: l’afer se li escapava de les mans. Al vespre —una mica més assossegat— tornà de l'èxode riberenc. La dona (la filla havia marxat deixant l'assumpte en les mans expertes de la mare) l'esperava fent ganxet, il•luminada per un llum miserable. “Estaràs content, no?”, li recriminà sense aixecar el cap de la labor. “No em vingues amb romanços, dona. Ja saps que no estic per hòsties”, replicà abruptament; i amb una tristor inusual però transparent abandonà la sala sense dir res més. Ella, que el coneixia com la tenca al riu, continuà teixint indiferent alhora que el temps la distingia amb un nou grapat de canes.
Sundemà, la claror de l'alba els sorprengué fitant-se, en silenci, sense més sostracades: una treva ataronjada de granets de sol que s'escolaven tímidament en la llar. Van parlar i enraonar i —per fi, amb una necessitat reflexionada— les paraules ompliren l'estança.
--Tot això no té cap sentit —digué ella amb serenor—. La xiqueta ja és gran i pot fer el que vulgue amb la seua vida.
Com despertant d'un llarg son —amb encara algun solatge d'aspror— respongué:
--Ja saps com sóc. Hi ha coses que em costen d'entendre i no puc fer-hi més.
--Has de fer un esforç, home. Si sempre ha sigut la nineta dels teus ulls —amollà la dona amb intenció d'estovar-lo i — amb sensació de mitja victòria— prosseguí:
--Ves a vore-la, dixa que parle, escolta-la. I, sobretot, no li maldes.
Les paraules de la dona traspuaven tendror i saviesa. Ell, acotxava el cap i escoltava, volent entendre.
--Els temps han canviat. No és com quan natros mos vam casar. Si ella és feliç així dixem-la fer.
El silenci —feixuc, no pas incòmode— els embolicà a tots dos. De sobte, el rosec de la cadira el va fer trossets. Contemplà la dona un instant. “Me n'he d'anar, Fina”, xiuxiuejà. “Tingues senderi, Gumersind”, els ulls li espurnejaven dòcilment quan l'acomiadà.

Gitat sobre un sac de guano —mans al clatell i mirada absent— observa el cel blau emmarcat per la fullaraca. Sospesa els seus sentiments en una romana imaginària, utòpica. La mescla és heterogènia: paraules, gestos, laments, afliccions...No es pot mesurar. Al vespre hi parlarà. “Com són de complicats els fills” —pensa—.”En lloc d'un pa haurien de portar un manual d'instruccions baix del braç”.

La conversa flueix —ell sapastre, ella dolça. Els gestos, negats i a deshora, acompanyen el neguit. Les paraules es barregen tèrboles, impregnades de consideració. “No sé massa què dir”, engega ell, manso. “Em sembla que està tot dit, pare”, sentencia ella, sense rastre de ressentiment. L’home, arroplega el seu orgull ferit i el dissimula amb tendresa i comprensió. Plegats s’estremeixen i disfressen els seus sentiments amb resolució. Basteixen ponts d’enteniment sobre un riu de records, sobre imatges antigues que condueixen a la treva final. “Mira d’entendre’m, filla”—barboteja—. “Mire d’entendre’m, pare”—contesta ella dibuixant un somriure càlid. S’acomiaden amb un abraç atabalat, sincer i llarg.

El vestit —adquirit després de la inevitable barrada del sastre— li estrangula l’ouera. La dona: “vas molt llepat”. Ell, se sent fatxós. Agraeix la brevetat de l’acte mentre la parella desfila entre aplaudiments. Les dues noies l’observen amb una barreja de respecte i admiració; però només una encerta les seves cavil•lacions. Se li aproxima. A cau d’orella: “gràcies, pare”. La mare curiosa, joganera: “escoltetes de retor són de mala educació”. Ell: “calla, dona. No sigues punyetera”. Ella: ”bròfec”. Ell: “figaflor”.