Tres assaigs de fotre's un bolet verinós en el ventre

Un relat de: Gerard Germain Gonzàlez

Nota de l'autor: Els primers dos versos de cada poema duen el segell de la Tiamat, que els posà en venda al Relat 81. Diuen que el primer vers el dóna la inspiració, i els altres són cosa del poeta; aquest cop he tingut la sort de rebre'n dos de franc. És, doncs, just que li dediqui aquest(s) poema(es).

I

Vull menjar-me un bolet que sigui verinós,
per veure quin gust té un bolet que és verinós.
No sóc boig: fet i fet, també et vaig estimar
i no era pas menys perillosa, aquesta empresa.
També em fóra grat ballar el tango amb una soga:
té quelcom d'excitant, de sensual, d'eròtic.
O què dir de la llengua freda de la daga,
tan bella i afilada com ta pròpia llengua.
Però un bolet, un bolet que sigui verinós,
més que a tot el prefereixo, ja que em va el risc:
el risc de jugar a anar-me'n al llit amb la mort,
el risc de recordar, en un bolet, els teus besos.

II

Vull menjar-me un bolet que sigui verinós,
per veure quin gust té un bolet que és verinós.

Vam estimar-nos, és cert, però tot fou efímer.
El temps ha fet el que els meus dits no van fer mai:
oblidar-te.

I ara, quan cau la nit i tornen els silencis,
ja gairebé no penso en tu; no ets més que l'ombra
d'un record.

I dic ben alt que resto vencedor, no contra
tu, que ja ets lluny, sinó contra les meves pors.
Vam estimar-nos,
fet i fet, i l'absència sempre és dolorosa.

I ara, quan prenc el bolet i l'acosto als llavis,
proclamo amb serenor que no fujo de res
-i molt menys de tu-, i que l'únic que m'hi empeny
és aquest desig profund d'aprendre'n el gust.


III

Vull menjar-me un bolet que sigui verinós,
per veure quin gust té un bolet que és verinós.
Ara podria adduir-hi els teus ulls, tan clars,
o tal vegada l'opressió de l'existència
closa en un cos tan insubstancial com el meu.
El tedi de viure, o un cor trencat, són sempre
raons més poderoses que un plaer arbitrari,
però la v'ritat és que tan sols sóc un poema,
i bé puc recrear la meva pròpia mort,
i assaborir aquest bolet que tinc a la boca:
el gust amargant del verí, i el seu combat
amb la sang -que sé perdut-, i el fred, i els espasmes.
I amb els ulls clucs, dic: "ara ja en sé el gust", i ric,
car sé que reviuré en el meu pròxim poema.

Comentaris

  • comentari 30! uee[Ofensiu]
    Tiamat | 07-04-2005

    Ei, gerard!
    Gràcies pel teu comentari a.. crec que es deia He premsat dins la mà.. :P va ser una nit molt estranya, aquella. A més, passava una època de reflexió gairebé filosòfica, i se'm va presentar un món força fosc, encara que també molt bonic.. com si l'entengués, i el pogués palpar, per més estrany que semblés als ulls dels altres.. no sé com dir-ho. Paranoies meves, suposo.

    Bé, és igual, aquí estic, llegint-me el poema-poemes. Després de rellegir-me'ls uns quants cops amb més calma, t'haig de dir que, ara, el que m'agrada més és l'últim, potser perquè em fa certa gràcia què hi dius. L'he copiat en un full i l'he grapat a les cortines de la meva habitació (com he fet amb d'altres poemes també.. queda bonic). Algunes imatges són un pèl tòpiques, però d'altres m'encanten. A més, m'agrada molt l'expressió "amb els ulls clucs". Hi ha un parell de versos, però, que voldria destacar, ja que són exageradament dolents comparats amb la bellesa i l'elegància dels altres. Són:
    "Vull menjar-me un bolet que sigui verinós,
    per veure quin gust té un bolet que és verinós."

    Però bé, hi afegiria un quart assaig, que de fet, és el que en teoria anava amb aquests dos primers versos..


    títol del poema: La curiositat va matar al gat (i a una cloïssa que passava per allà que no hi tenia res a veure)

    poema:
    Vull menjar-me un bolet que sigui verinós,
    per veure quin gust té un bolet que és verinós.

    Vull correr cap a la paret i xocar-hi de caps,
    per veure què sents quan xoques de caps contra una paret.

    Vull agafar una pistola per disparar-me al mig del cor,
    per veure què notes quan et dispares directe al cor.

    Vull fer servir unes tisores per tallar-me algun dit,
    per veure quina impressió faig amb un dit tallat.

    Vull una cullera per poder treure'm els ulls,
    per veure què veus quan ja no tens ulls.

    Vull ficar-me dins la banyera i tirar la radio a dins,
    per veure de quin colors són les espurnes que en surten.

    Vull vestir-me una bossa de plàstic al cap,
    per veure la sensació de tenir una bossa de plàstic al cap.

    Vull asseure'm davant d'un munt de dinamita encesa,
    per veure què penses just en el moment en què explota.

    i.. no sabia com acabar-lo :P


    Au doncs, perdona aquest comentari tan llarg, i ja he vist pel fòrum que, mica en mica, et vas fent un lloc en aquesta web.. gràcies per la dedicatoria :)

    o sigui que res, benvingut, ja arreglarem el preu dels versos quan sigui, i poca cosa més.. apa, ja anirem parlant!

    Una abraçada,

    Laura

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Gerard Germain Gonzàlez

Gerard Germain Gonzàlez

26 Relats

105 Comentaris

43417 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Sóc del 84, visc a la Vila de Gràcia i estudio filologia clàssica. Entre altres coses, m'agrada escriure poesia, i somio en veure, algun dia, uns Països Catalans units, lliures i solidaris.


Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(V. Andrés Estellés)