Havia de ser un joc...

Un relat de: Gerard Germain Gonzàlez

"No havia de passar.
No havia de ser així..."
S. Alzamora.



Havia de ser un joc.
Cap esperança s'amagava
darrere dels meus gestos:
Tu, les mirades, el parlar furtiu,
el teu cos plaent,
tot era una ingènua ficció.

Havia de ser un joc, és cert,
però abans que en fos conscient
t'olorava els cabells,
t'acaronava amb la mirada,
i celebrava els teus somriures
com si fossin victòries.

Sí, havia de ser només un joc,
ho reconec, una ficció,
però els teus ulls verds
ho van fer tot molt més difícil.


Comentaris

  • Havia...[Ofensiu]
    natasha | 29-05-2008 | Valoració: 9

    ...de ser un joc i m'he acabat enganxant al "joc". Senzill però representatiu.

  • Havia de ser...[Ofensiu]
    Pluja | 09-06-2005

    ...un joc... però se'ns va escapar de les mans...

    Quantes veritats que amaguen aquests versos.

  • l'amor és imprevisible...[Ofensiu]
    ROSASP | 29-05-2005 | Valoració: 10

    M'agrada com s'endinsa suaument aquest poema, com aquest amor que comença en un joc i poc a poc ho envaeix tot...
    Aquestes coses, se'ns escapen de les mans, els sentiments són inexplicablement complexes.
    Què fa tan encisadors als ulls verds?

    Una abraçada i molta inspiració!


  • mistika | 29-05-2005 | Valoració: 9

    Wola Gerard!
    Està molt bé akst relat!!!! I trobo q és totalment cert!!Moltes coses( històries d'amor) comencen com un joc i acaken roban-te el cor!!
    PresióS!!!
    II*II

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Gerard Germain Gonzàlez

Gerard Germain Gonzàlez

26 Relats

105 Comentaris

43436 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Sóc del 84, visc a la Vila de Gràcia i estudio filologia clàssica. Entre altres coses, m'agrada escriure poesia, i somio en veure, algun dia, uns Països Catalans units, lliures i solidaris.


Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(V. Andrés Estellés)