Polifem ( o el silenci del vençut )

L'escabetxina de l'aristocràcia
permetrà reinstaurar la monarquia
al rei absent durant vint anys.
La sang vessada bé pot redimir-se
amb algun exvot d'arc o de destral
sobre un altar d'Atena, o millor
encara, en honor d'Ares venjador.
L'esposa fidel reprendrà els antics costums
(de dia al teler, i de nit a la cambra),
i se celebrarà aquest final feliç,
i el retorn del monarca.

Però lluny, molt lluny de l'illa,
un nom resta oblidat per l'epopeia,
perquè és tan sols un fragment de la vida
del nàufrag. I ara es deu estar lamentant sol,
i menyspreat, i invàlid. És el cíclop
com a metàfora del dany col·lateral
-com una escola o un hospital iraquià,
o un vaixell aliat ple de feacis-,
que és assumit en bé d'un objectiu
més elevat, com ho és la vida d'un sol home.
És Polifem com a metàfora
del silenci del vençut, de l'oblit
que en fa el mateix botxí que el va encegar.
Però l'oblit no elimina pas el dany causat,
i els cíclops cecs no reben cap subsidi.
I els cíclops cecs no venen loteria.