Trencadís

La mare ens ha deixat. Vull dir que se n'ha anat, que ha marxat, no que s'hagi mort, no, simplement que no hi és, que deu estar en l'espai telecomunicatiu sideral, o què sé jo. Ja els ho vaig dir que no compressin una tele tan gran. I el servei domèstic... la Consuelo molt bona minyona però, en què estaria pensant la Consuelo? Que no li va estranyar que la mare no hi fos? Van deixar la mare sola i això que els ho tenia dit que no l'havien de deixar sola, encara que no es pogués moure de la cadira de rodes. Allà, tot el dia amorrada sisplau per força a aquell soroll infernal, encadenant cicles de notícies del 3/24, ara un western sèrie B, els directes del Parlament, l'enèsima migració dels nyus del Serengueti, els magazins més demencials que la pròpia demència de la mare, i amb aquella tele grossa que on vas a parar que tota la saleta és tele. Jo que hi entro i trobo, estorat, que no hi ha ningú. Però on és la mare? Miro la pantalla, -cosa que no va tenir la precaució de fer la Consuelo- i em trobo la mare al plató televisiu participant com a públic col•laborador en aquell galliner gastronòmic, alegre i somrient com abans, amb aquella claror d'ulls de mare tan seva d'abans de la demència. I el xef "Ole la Merche! con que salero sala el codillo..." i el públic ha, ha, ha. I jo "però mare, què hi fas a dins la tele?" però no em sent, i riu i riu. Doncs això, la meva mare de noranta-un anys traspassant a la pantalla, com a Poltergeist, com a La Rosa Púrpura, però ara de debò i, esclar, quan et toca a tu directament és diferent, t'afecta. I per reblar el clau, no acabo de sortir de la saleta per demanar explicacions que la irresponsable de la Consuelo passa i, zas! tanca la tele. Quan torno corro a encendre-la de nou i em quedo glaçat d'horror quan comprovo que el programa de cuina ja s'ha acabat. Busco i regiro furgant per tots els canals una vegada i una altra i res de res, ni rastre de la mare, s'ha esfumat. I ara què faig? Que algú m'ho digui, sisplau!