RELIGIÓ: La Creació segons Kafka

1.

Al principi existia la Llei. La Llei estava amb l'Administració de Justícia i la Llei era l'Administració de Justícia. Ella estava amb l'Administració de Justícia al principi. Per ella tot ha vingut a l'existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.

Al principi l'Administració de Justícia va crear tot l'aparell administratiu judicial.

L'Administració de Justícia va dictaminar l'existència de les dependències judicials. Un laberint d'escales, corredors i portes que, a banda de servir per escoltar-hi darrere, tancaven o donaven pas a tota mena de cambres, recambrons, corredors, apartaments, patis, despatxos, escrivanies, sales d'espera i golfes on hi havia les sales de sessions.

També va dictaminar l'Administració de Justícia l'existència de documents administratius i accions judicials amb els seus terminis pertinents: cites judicials, memorials de defensa, sessions judicials preliminars, escrits processals, atestats, ajornaments del procés, acusacions i absolucions en les seves tres modalitats, a saber, absolucions reals, aparents i ajornades.

Al mateix temps l'Administració de Justícia va resoldre l'existència de funcionaris. Òrgans sense nom que poblaven les dependències judicials com ara guardes, l'inspector, una dona, l'uixer, l'estudiant (una promesa de la magistratura), el delegat d'informació, la noia, bastonejadors, ordenances, gendarmes, dos senyors amb copaltes (botxins), un vellet (cap de negociat)...

Sense dilació l'Administració de Justícia va sancionar l'existència de tot un estol de jutges i advocats endreçats jeràrquicament. Hi havia jutges de l'alta i de la baixa magistratura i tribunals superiors i inferiors. També entre els advocats hi havia totes les categories, des dels picaplets fins a petits i grans advocats.

Entretant l'Administració de Justícia va anar sentenciant l'existència d'acusats de tota mena i condició: pobres, comerciants, apoderats de banca... tots ells amb plena dedicació en el seu servei als advocats, a la interlocució amb els funcionaris i a l'espera en les sales destinades a tal us.

L'Administració de Justícia digué:

— Incoem l'existència del procés a imatge nostre, a semblança nostra.

I l'Administració de Justícia va incoar l'existència del procés a imatge seva, el va incoar a imatge de l'Administració de Justícia, incoà processos civils i criminals. L'Administració de Justícia exhortà els processos dient-los:

—Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i dilateu-vos en el temps, ompliu l'aparell administratiu i domineu-lo; sotmeteu els jutges, els advocats i tots els funcionaris que s'arrosseguen per les dependències judicials.

L'Administració de Justícia va dir encara:

— Mireu, us dono tots els acusats que amb abnegada aplicació esperen a les sales d'espera, perquè siguin el vostre aliment per sempre. A tots els jutges dels tribunals, a tots els advocats i a tots els funcionaris que s'arrosseguen, a tota la maquinària de l'administració, els dono els acusats per aliment.

I, sense ni fred ni calor, va ser així.

Així va quedar acabat l'aparell administratiu judicial el qual immediatament començà a produir.


2.

L'Administració de Justícia també va disposar l'existència de l'acusat K.

Fins aleshores, en els primers trenta anys de la seva vida, sembla que K. tan sols havia estat això, una inicial, la mínima expressió de l'ésser, més insignificant que "Kuc", més elemental que el Kr de la taula d'elements, "un terròs pastat ben dens", una larva d'acusat. L'ens K., tanmateix, estava embolcallat de revestiments antropomorfs. K. s'auto definia com a funcionari de la banca. Era el primer apoderat d'un banc important. K. era treballador, endreçat i educat. El talent organitzador de K. era famós al banc i el feia plenament mereixedor de la confiança del director. K. era pragmàtic i calculador respecte els seus congèneres, amb qui establia relacions eminentment útils, inclús en les manifestacions de la seva impulsivitat sexual. La vida de K. era anodina i rutinària. K. portava el nom de Josef.

Però K. no significava res, només era una inicial, no era ni un cognom. Perquè, en el fons, K. no tenia arrels, no tenia orígens, no tenia identitat, no era ningú, tan sols una dent de l'engranatge de la maquinària administrativa creada per l'Administració de Justícia. Potser sigui per això que els primers trenta anys de la vida de K., en no ser de l' interès de ningú, hagin estat obviats per Kafka en el seu relat.

Tot d'una K. comet un pecat, el seu pecat original que el farà sentir estrany el món al qual pertany. K. sobtadament se sentirà un estranger, un inadaptat, un outsider de l'Edèn administratiu en el moment en que esdevindrà un acusat amb totes les de la llei. Irònicament, però, el pecat de K. no és la causa de la seva acusació, ans al contrari, la condició d'acusat és signe de la plena integració de K. en el sistema judicial. És l'acusació, la causa del seu pecat. El pecat de K. és el de prendre una dimensió humana i personal des del mateix instant en que fa una valoració moral de l'acusació de la qual és objecte en el dia del seu arrest. I és en aquest punt on la vida de K. esdevé digna de ser contada i on Kafka, doncs, adoptant el punt de vista del protagonista, dóna inici al seu relat: "Algú devia haver escampat mentides sobre Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo".

No deixeu de llegir "El Procés" de Kafka si és que encara no ho heu fet. La traducció de Gabriel Ferrater és extraordinària (Proa. 2016).
No en tinc comissió.