Virtuts viscerals

El pobre Vincenzo Malsuonaro, llaüt en mà, va pujar a l'estrada entre les expressions desdenyoses de la intel•lectualitat i la noblesa convocades. Només va gosar interpretar un breu ricercare compost pel seu mestre, el recentment traspassat Francesco d'Angeliutto, il divino, mestre de capella de la cort florentina, virtuós del llaüt sense igual, cobejat a les corts de Nàpols, Venècia i Màntua, i recordat, avui, per la camerata Bardi reunida en un emotiu homenatge pòstum. Ara era el torn d'en Malsuonaro, el dels acords descavalcats, el qui se li ennuegaven els dits en els passatges virtuosístics, el qui la seva música pudia resclosit per la floridura de les tripes del cordam del seu instrument.
Però el que va passar, encara ara ningú no s'ho explica. Com si hagués tingut tractes amb el diable, l'afinació era perfecta i els reguitzells de notes, en mans de Malsuonaro, es combinaven i fluïen amb una claredat cristal•lina. Feia cantar el llaüt amb la morbidesa d'uns sons que innocentment penetraven fins encastar-se a les criptes de l'ànima, on hi ressonaven fins deixar el cos inert pel llast d'una joliu angoixa en les entranyes i un levíssim formigueig als capcirons; la ment quedava embotornada i l'harmonia viscuda era íntima i absoluta.
Acabada la música es van succeir tres minuts d'una foscor densa i silent on molts dels presents, després del tast sobrenatural, d'amagat de la pròpia consciència, en algun instant van desitjar morir.
Vincenzo va aprofitar aquells tres minuts per fer-se fonedís, i abandonà Florència en un abrandament de lucidesa. Se sabia maldestre i sabia que allò havia passat no per haver-se transformat, de sobte, en un músic virtuós, sinó malgrat la seva mediocritat. Ell només va voler retre el millor homenatge possible al seu venerat mestre; innocentment havia encordat el seu llaüt per l'ocasió amb cordes de tripa nova de trinca, fabricades a cal corder Fabordone a partir dels intestins del difunt homenatjat.