El Gat

Vam prendre el camí de Puigoquí ja dins els dominis del Gat. Érem un escamot d'uns sis sagals comandats per en Cisco, l'intrèpid fill dels masovers. Ens dirigíem als pins del Gat. Altres vegades, amb la fresca de la tarda, ja ens havíem arribat a aquella modesta plantació de pins a espigolar pinyons. Però avui era diferent, eren les deu del matí i hi anàvem amb un sac i amb la industriosa intenció d'arreplegar pinyes sota risc de ser descoberts pel Gat.

Al Gat mai ningú no l'havia vist. Però tothom en sabia dir alguna: que era coronel de la Guàrdia Civil, que era un militar dels grossos d'en Franco, que tenia torre a Viladrau amb avinguda de plàtans imponent, que en certa ocasió va empresonar no sé qui i es va apropiar de les seves terres de no sé on... no volíem ni imaginar el que ens podia arribar a passar si el Gat ens enxampava fent collita de les seves pinyes.

Acotxats per no ser vistos, carenàvem a pas lleuger el llom dels desolats turonets de margues blavoses visibles des del mas com illots en mig dels camps. Era l'aguerrit Cisco el qui disposava amb autoritat i orgull indígena les ordres a aquella esporuguida tropa estiuenca vinguda de la capital. "Acoteu-vos!", "a poc a poc...", "txxxt, cardeu massa fressa!", "espereu", "anem", "quiets!". Obeíem amb l'angoixa al ventre i agafant-nos a cada una d'aquelles ordres com a una taula de salvació.

I de sobte:

- EL GAT! EL GAT!

Empentes, rodolons i relliscades pendent avall de cap a les romegueres dels marges, amb l'alè del Gat al clatell procedent de tants llocs com histèrics cervells imaginaven.

Rascades i fiblades d'esbarzer van ser el bàlsam psicològic que esvaí tota sensació d'amenaça després de l'estampida. En l'amargor de la derrota ningú no va gosar preguntar qui l'havia vist i on havia sigut vist. Coixos i masegats tornàvem a casa amb pas greu. Algú, però, marxava amb el consol d'un triomf secret: el dolç regust al paladar de dues mores que després del pànic de la fugida havia manllevat dels esbarzers del Gat.