Tots els noms

...t'he llegit força, i amb satisfacció, però mai havia fet cap comentari als teus relats. Avui he arribat a tu seguint el camí dels " els últims comentats" i m'agradaria fer algunes consideracions.

Estant totalment d'acord amb tu en el que fa referència a l'esclavatge i humiliació de molts individus en altres contrades, especialment amb els més dèbils- dones, infants, malalts, vells...- sempre m'ha sobtat l'interès que tenim els occidentals en escombrar la brutícia d'altri mentre la nostra casa s'omple de pols i no fem res.
En el tema religiós, l'església catòlica tracta a la dona amb el mateix menyspreu que la tan temuda religió islàmica. Això sí, amb més hipocresia. Perquè mentre uns son molt besties, aquí, els altres, amb tot el refinament que han obtingut amb els vuit-cents anys que els hi porten d'avançada, obtenen el mateix resultat, o potser pitjor. La dona només té valor en tant que sotmesa a deu i als homes.
I sé del que parlo. Tinc dues familiars captades per ordres d'aquesta església , que porten disfressa tot l'any.
D'aquí a poc, vindrà a l'estat espanyol el rei tartuf de l'estat terrorista- en tant que juga amb el terror dels seus súbdits envers una eternitat a l'infern- i les autoritats "laiques" d'aquest país perdran el cul per llepar-li el seu...

Quina llàstima d'humanitat...
...perdona, només volia fer un breu apunt al teu poema i veig que m'estic enrotllant de mal manera.
De debò, fora de consideracions ideològiques, un gran poema

que desprèn molta força, en poques paraules...
sobre un tema molt delicat de la societat que costa d'entendre....
en fi com sempre dic
una abraçada ben encaixada
fins aviat
joan

el talent
fa que expliquis la dura i crua realitat
de les dones manades per una dictadura masclista, però essencialment jo en diria concretament una dictadura religiosa
que no deixa cap tipus de llibertat femenina

realment dur i cruel... i això no té justificació ni molt menys perdó


demostres en el teu poemari
una facilitat innata
per dir les coses més dures
d'una manera contundent, però poètica... molt poètica


felicitats i enhorabona

que les paraules poden ser més contundents que les pedres i que la seva força pot fer callar totes les boques i desarmar totes les mans. Un poema duríssim, com la més impenetrable de les roques. Un petó!
La penitència de la Brins ha estat molt agradable!

Que la realitat li dóna la raó. Amarat de profunditat. Encara hi ha un masclisme difressat sota de qualsevol religió, i de vegades no cal ni això, només cal sortir al carrer...

Salut.
onatge

Un crit a la ignomínia del trate vejatori vers les dones, que a pesar de tot persisteig en molts països. Un poema dur i contundent que ens desperta un sentiment d'impòtencia i ràbia. Però és així, amb petits fets, amb la denúncia social com podem aconseguir quelcom si persistim. Fa mal al cor , però m'ha agradat molt la força de les teves paraules.
Una abraçada encoratjadora,
Núria

veuràs que dic que sóc pacifista al 100% però hi ha quelcom que no puc suportar . És la injustícia humana. Com és possible que, en el segle XXI succeeixin aquests fets?
Un magnífic poema de denúncia que ha fet que quelcom s'encengués dins el meu pit.
Gràcies per escriure un poema tan colpidor.
Una abraçada i un molt feliç 2010!
Ah! Esteu molt guapos a les fotos del forum però m'agradaria saber qui són les que estàn amb vosaltres. Podries posar-ho al forum?Gràcies.
Nonna

Un gran poema, valent i directe que denuncia amb contundència la intolerància i les pràctiques discriminatòries contra la dona, basades en la religió.
L'enhorabona!
Una forta abraçada!
I...

en termes col.loquials QUINA PASSADA de poema, quina crítica més visceral, quins mots tan ben escollits i encaixats en una realitat tan dolorosa.
M'ha cobert de ràbia, sí, per a tots els noms, per a tots i cadascun d'ells!

Un arreveure molt proper i segueix, segueix, segueix escrivint que tens un do innat!!!

Petons!!!

Un poema ple de força, dur, però a la vegada carregat de sentiment, mentre el llegia el cor m'ha començata bategar ford i m'he ences d'indignació per l'injustícia...

una abraçada!

i tan dur com els mateixos fets criminals que t'han portat a escriure'l. Fets que si no els puc admetre ni entendre en cap temps passat, molt menys veure com impunement es tolerin en el present.
Alhora pregunto: i els mascles adúlters no els poden castigar igualment?.
Excel·lent denuncia Xantalan; i acompanyant el meu recolzament i la felicitació pel teu poema, t'envio el desig d'un feliç i venturós 2010.

J. Lluís Cusidó

Amb una fermesa excepcional et qüestiones un tema social que fa posar els pèls de punta. No hi ha respostes, tot ha quedat silenciat i el patiment ha passat a ser el protagonista.
Breu i dur i malauradament real. Un poema colpidor, ple de força. Una poema/denúncia de les injustícies humanes. Molt bé, Xantalam!
Un cop més et vull felicitar, poetessa!
Desitjo que l'Any Nou ens porti per viaranys més pacífics i humans.
Un petó ben fort, Empar!

Mercè

Les cordes del teu violí
van esclatar de pànic
i de retruc i en un cru hivern,
van esdevenir com aquelles branques
calcinades que exhalaven fum.
I algú va dictar ordre d'allunyament.
I des de llavors, ets com una cigarreta
mal apagada amuntegada al cendrer,
aclucada, amb les cordes pel terra.
Perquè t'han trinxat com una esponja
espargida. Massa tard; seràs oblit.
Oblit quan ell et llenci definitivament al buit;
oblit quan ensenyin el teu rostre
per la pantalla i diguin que ets la 75ª,
oblit quan només vint surtin al carrer,
oblit quan el teu preuat instrument
hagi estat emmudit i abatut per sempre.
Massa tard. Massa bèsties.
Massa silencis que parlen.

Violins d'arreu, alceu les cordes !