Tot queda en un cafè

Un relat de: Estel d'argent

-Potser va valer la pena marxar, no trobes?
-Sí, potser sí... - va contestar l'Abril cansada.

Les dues amigues prenien cafè en un bar de Ciutat Vella. Com havia canviat Barcelona en els últims anys, pensava l'Abril amb melangia. La ciutat restava tan continguda com la conversa que estava mantenint, a punt perquè esclatessin els rius subterranis que lluitaven per mantenir la seva identitat, tan vulnerable.

-Perquè te'n vas anar?

Era una bona pregunta. Sí, perquè vas fugir, Abril? I de què fugies?

-No ho sé, Montse... potser era el que necessitava en aquell moment. - li havia quedat una frase massa tòpica per ser creïble. De quina pel·lícula l'has treta, ximpleta?
-Ja.
-Ai, què vols que et digui?! - va replicar irritada.

Es van quedar en silenci, les dues giravoltant la cullereta dins la tassa, sense voler creuar la mirada una amb l'altra. I tant que s'havia perquè havia marxat de la seva ciutat per anar-se'n a viure a Praga. Necessitava córrer, córrer més ràpid que el vent per no sentir els xiscles que l'empaitaven, perquè les paraules es fessin irreconeixibles; fonedisses.

-Montse, és mentida aquells que diuen que se'n van per poder tornar... - el seu to era de súplica.

Es van mirar una llarga estona sense que cap de les dues fes o digues res. Però l'Abril no podia aguantar la mirada de la seva amiga: era massa glaçada i inquisidora. S'adonà que havia fet mal fet. No s'hi podia aferrar perquè aquells ulls no volien conèixer, sinó culpar. No volien entendre, sinó reprotxar.

-Per què ho dius això? - va preguntar per fi.

L'Abril sospirà. Se sentia terriblement cansada. Va tragar saliva abans de contestar.

-Doncs, això. Que quan abandones un punt d'origen, sigui quin sigui, ja no pots tornar mai més. Allò que es traeix és irrecuperable.
-Però tu has tornat...
-Sí, suposo que havia de mantenir el meu estatus.
-Quin estatus?
-El de fracassada. Per això he tornat. He tornat a la ciutat dels fracassos.
-Parla per tu!
-És clar... - la reacció de la seva amiga li va fer somriure. Continuava tan susceptible com sempre, a punt per llançar-se't al coll en el moment més inesperat. S'havia oblidat de com era d'emocionant romandre al seu costat.
-De què rius, ara? - va voler indagar.
-De tu!

I les dues van esclafir en sonores rialles.

-Això de fracassada només ho dius perquè amagues els teus èxits. És el que tu em vas dir un dia: les persones que semblen que sempre tenen èxit a la vida és perquè tapen els seus fracassos. Tu fas el mateix, però a la inversa.

L'Abril feu una xuclada a la seva cigarreta i la mirà divertida. Pensava que ja no recordaria les seves converses. Feia tant de temps... llavors eren tan sols unes adolescents.

-A més, - prosseguí - pel que sé a Praga les coses no tan anat pas tan malament. Has arribat més lluny del que t'imaginaves quan parlàvem fa uns anys.
-Et dono la raó en el que has dit primer. Ni jo mateixa recordava els meus sermons filosòfics, - somrigué -, però t'equivoques en la resta. A Praga no he arribat pas gaire lluny. De fet, no he arribat enlloc.
-Recordes allò que et deia de les traïcions?
-Sí. Que només servien per córrer en cercles.
-Exacte. És el que he fet. He anat lluny, oi tant!, però només ho he fet en un cercle. I els cercles, com bé saps, no duen enlloc.

Aquell cercle li semblava fastigós. Maleïdes comparacions!, pensava.

-Sempre he tingut por a envejar-te, Montse. - va confessar, de sobte, deixant la seva amiga sorpresa.
-Por a envejar-me?
-Sí.
-L'enveja és una xacra que porto a dins. Una mena d'herència involuntària.
-Ho dius per...?

No la va deixar acabar.

-Sí. He vist com l'enveja destrossava la meva família. La d'aquells que em van precedir i la d'aquells que em rodejaven. Sempre he tingut por... molta por.
-Però tu no ets així, vull dir, tu no ets com ells, Abril... - va intentar consolar-la.
-Però podria arribar a ser-ho molt fàcilment. Del sentiment de fracàs neix la inseguretat, d'ella la comparació, i d'aquesta, l'enveja. - aquestes últimes paraules li van costar un gran esforç de pronunciar. Sentia com si tingués pedres a l'estómac.
-La comparació?
-Sí, exacte, la comparació. Ens valorem com ens valorem perquè ens comparem, de la mateixa manera que coneixem per comparació i estimem així també. O potser perquè t'ho trobes. No ho sé. No ho podem evitar, aquest és el problema.

Silenci de nou. Les dues amigues van rememorar mentalment, sense saber que l'altra també ho feia, passatges compartits. Xerrades en les quals no cessaven de comparar la seva vida i el que els succeïa amb aquells que coneixien, com els van arribar a criticar o a menysprear. Se sentien culpables i era un sentiment horrorós perquè res es podia fer per expiar la seva culpa. Sabien que res podien fer si van trair per enveja.

-El problema és que no sabem si traïm per enveja i utilitzem excuses ridícules per emmascarar els nostres actes o, si per contra, les persones que ja no hi són van marxar per la seva pròpia voluntat.

La Montse la mirà satisfeta. Sí, seguia sent la mateixa Abril d'abans. Tan torturada per dins com l'havia deixava. Les dues sentien com la continència del principi s'anava diluint.

-Per què em mires així?
-Res, que no has canviat...
-Tu sí que ho has fet.
-Sí.
-Ets tan humana, Abril... t'admiro.
-No, no és cert. No m'admires. La meva manera de ser et fa sentir millor. I ara em mires condescendent, com si fos una nena petita...
-Tinc ganes que arribi el setembre, Abril, tu no? - va voler fer un gir a la conversa. No tenia ganes de discutir perquè sabia que, amb ella, tenia les de perdre. Sovint l'il·luminava la raó a l'Abril.
-El setembre, per què? - va acceptar el pacte.
-Ai, no ho sé, perquè tot és nou, tot comença una altra vegada... els nens tornen a l'escola, molta gent torna a la feina després de les vacances, la gent es compra roba nova... A les dues ens agradava el setembre, recordes?
-Sí, és veritat - l'Abril es posà nostàlgica per uns instants - però només és una il·lusió. Què canvia en el fons? I per què, si alguna cosa ha de succeir d'emocionant, ha de ser durant aquest mes? No pot ser en qualsevol altre?
-Sí, és clar, però el mes de setembre... - no va saber com continuar.
-Com són els setembres a Praga?
-Preciosos. La llum és d'un groc increïble. Tot té color de mel. Allà tot va més a poc a poc que aquí a Barcelona.
-Sí, és clar, això és perquè Praga és una ciutat més petita...
-No, no és per això, Montse. El ritme de Barcelona ha acabat per ser delirant. Hi ha com una histèria expectant allà on vas.
-Això és perquè Barcelona s'està convertint en una ciutat monumental. Com ha de ser.
-No sé si així ha de ser. Les passejades ja no tenen el mateix gust que tenien abans. A Barcelona s'ha concentrat l'acceleració del món...
-Bé, pensa com vulguis. A mi m'encanta Barcelona.
-Mai has deixat de marxar del tot. - va deixar anar triomfant, com si hagués estat esperant el moment oportú per dir-ho des del principi de la conversa.
-Mai pots... És el que deia el meu pare. Les esquerdes les vestim, però continuen allà, i com més lluny marxes, més vives són. - se li van humitejar els ulls en pronunciar les últimes paraules i en recordar el seu pare. La persona que més havia estimat d'aquest món.
-Sempre has necessitat els records, Abril.
-Jo i tota la humanitat. Quan vaig marxar només necessitava el record de Barcelona, no la volia a ella. Com a tu.
-I ara sí que em necessites?

L'Abril es quedà en silenci. No sabia què respondre. La necessitava a prop? Es necessitaven? Què podien compartir si ja no els quedava res a compartir? Si allò que les unia s'havia fet fonedís quan l'Abril havia decidit marxar. Marxar dels xiscles.

-Ens anem?
-D'acord. Convido jo.
-Gràcies.
-Vaig a pagar, d'acord? Espera'm, si et plau.

Però l'Abril no ho va fer. Quan la Montse es girà, ella ja havia desaparegut. No volia haver de comparar dos acomiadaments. Amb un ja n'havia tingut prou. Benvinguda de nou, bossa d'aire.

Comentaris

  • amistats[Ofensiu]
    Papagueno | 25-08-2005

    Bones, un relat entorn d'una sola conversa que barreja passat, present i futur. Alhora que retrets i projectes. Un enginyosa idea la de tornar a valorar una amistat després de la marxa i excel·lentment definida la marxa com a tal, fugint dels xiscles. Solem comentar al meu poble que molts marxeríem a l'estranger ... lluny ... si existís un parentèsis en el lloc que deixem i la gent. Malauradament , t'ho expliqués que marxar és trencar amb tot, i quan es torna és impossible un nou acoblament (jo penso que és difícil no impossible, depèn del perquè de la marxa i de la manera com s'ha mantingut el contacte). M'ha agradat l'estil i en especial el llenguatge, ben aconseguit. I per últim el tema de l'amistat, sempre tan complicat,un donar i rebre difícilment en equilibriT'animo de veritat, és el primer relat teu que llegeixo i ja tinc ganes de devorar-ne d'altres.

  • amistats[Ofensiu]
    Papagueno | 25-08-2005

    Bones, un relat entorn d'una sola conversa que barreja passat, present i futur. Alhora que retrets i projectes. Un enginyosa idea la de tornar a valorar una amistat després de la marxa i excel·lentment definida la marxa com a tal, fugint dels xiscles. Solem comentar al meu poble que molts marxeríem a l'estranger ... lluny ... si existís un parentèsis en el lloc que deixem i la gent. Malauradament , t'ho expliqués que marxar és trencar amb tot, i quan es torna és impossible un nou acoblament (jo penso que és difícil no impossible, depèn del perquè de la marxa i de la manera com s'ha mantingut el contacte). M'ha agradat l'estil i en especial el llenguatge, ben aconseguit. I per últim el tema de l'amistat, sempre tan complicat,un donar i rebre difícilment en equilibriT'animo de veritat, és el primer relat teu que llegeixo i ja tinc ganes de devorar-ne d'altres.

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p