TOT POT SER UN MIRACLE

El grup és petit. Venen a veure el retaule barroc. Em presento i després encenc els llums. Quan el retaule s’ha il•luminat han exclamat «Oh!» amb una o allargassada. Mentre estic explicant qui era en Pau Costa, un diu: «Què és aquella figura, al costat del sagrari, un gat negre?» Sempre s’hi fixen i llavors he de començar per la història del gat. És el saberut —sempre n’hi ha un—, que deixa anar: «Un gat negre dins d’una església és quasi un sacrilegi. Un Papa va dir que eren una criatura de Satanàs i amics de les bruixes. D’aquí ve això de que porta mala sort».
Això és superstició —li responc—. Hi ha països que creuen que porten mala sort, però altres creuen que la porten bona. La mala sort la van tenir els gats, quan el Papa va dir això. Però anem pel gat. Molts pobles tenen una llegenda: la cinta de Tortosa, el tro de Cervera, les mosques de Girona... Aquí els presento el gat negre de Serinyola.

Fa segles, per Sant Joan, els caçaven i els llançaven vius a les fogueres, com feien amb les bruixes. Aquest se’ls va escapar i va entrar a l’església. No el van veure més. Ni ratolins. Dies més tard, el sagristà va veure el sagrari obert, el copó per terra, les hòsties escampades i el gat assegut al costat amb una pota ensangonada. Va sortir corrents per anar a buscar el rector. Quan van entrar a l’església, el gat no és va moure mentre el rector recollia les hòsties i el copó i el tornava a guardar. Llavors el gat, d’un bot es va enfilar a l’altar i es va amagar al darrere del sagrari. Hi van veure un miracle. Algú havia entrat a robar el copó i per voluntat divina el gat s’havia convertit en guardià. Potser és que el gat es va sentit amenaçat i va saltar sobre el lladregot, però el cas és que van detenir el lladre. Duia una esgarrapada que li anava des de sobre les celles fins a mitja galta; no havia perdut l’ull de miracle (un altre).

I ara, si els sembla bé, continuarem. En Pau Costa va ser un dels escultors de més prestigi del barroc. Quan tot just tenia nou anys...