DOLENT, BRUT I FA PUDOR

La plaça és rectangular. La barreja de blocs de pisos i cases del segle passat, es miri com es miri, l’impedeix que tingui cap mena de personalitat. Els baixos dels edificis estan ocupats per bars, un parell d’oficines, una entitat bancària, establiments diversos i un supermercat. Mitja dotzena de bancs de pedra col•locats a les vores de la plaça, una font i una bústia són tot el mobiliari urbà.

En un dels bancs, en el que està més a prop del carreró que s’esmuny per un angle de la plaça, on s’amaguen de la vista, no del tot, els contenidors de la brossa, hi ha un home assegut. Ja és gran, deu ser més a prop dels seixanta que dels cinquanta. Porta una barba blanca mal retallada i una gorra amb l’escut d’una universitat americana li tapa la calba. Vesteix roba molt usada, el folre polar descordat deixa entreveure la samarreta negra amb la paraula freedom al pit, amb lletres blanques; els pantalons són blancs, prou nets, però esquitxats de taques d’aquelles que no marxen. Calça unes sabates negres que es veuen bastant ben conservades.

Els quatre bars gairebé s’han repartit tot l’espai de la plaça i els vianants han de travessar-la fent giragonses. Com que la tardor és benvolent i encara no ha ensenyat les urpes, a l’hora foscant les taules estan prou plenes de clients tocatardans que no s’han tret de sobre les rutines de l’estiu. L’home del banc s’ho mira amb els ulls opacs, com si no hi hagués res. Ja se li ha esborrat el record de l’última vagada que va seure en una taula com aquelles. Té el cos tirat endavant, els colzes sobre els genolls i la cara entre les mans. Sembla que estigui rumiant, però no, ja ho té tot rumiat. Només espera.

La llum del crepuscle recula, ja no hi ha ombres i els colors s’esmorteeixen. L’últim raig de sol es reflecteix en una finestra d’un bloc de pisos, abans de d’extingir-se. A poc a poc la llum dels fanals senyoreja l’espai i converteix els para-sols en fòtils superflus.

D’un portal en surt una dona amb un cove ple de joguines —els fills, o els néts, ja es deuen haver fet grans— i se’n va de dret cap als contenidors. El primer ja és ple i amb la tapa lleugerament alçada. Per la llei del mínim esforç tothom aboca les deixalles al primer que troba i deixa els altres gairebé buits. La dona fa el mateix, tampoc s’hi esforça; això és un dir, perquè ha d’aguantar la tapa amb una mà mentre amb l’altra ha d’alçar el cove i procurar que en abocar-lo la brossa no li vingui a sobre. L’home segueix les peripècies de l’abocament amb la mirada perduda, amb el mateix interès que tindria un gat per una cullera. La dona, acabat el tràfec, tot mirant-se les mans, es perd pel portal d’on ha sortit. La tapa del contenidor ha quedat una mica més alçada i en sobresurt la cara i el braç d’un pallasso de roba. L’home se’l mira i li somriu. «Com canvien les coses, oi? No t’amoïnis, t’hi acostumaràs, mira’m a mi. Acabem adaptant-nos a tot, encara que no tingui sentit».

Les botigues van tancant, però als bars l’activitat no s’atura i encara anirà per llarg. El supermercat tanca mitja hora més tard. La lluminària de dins deixa veure com els empleats van plegant mentre un fa guàrdia a la caixa per atendre els ressagats.

Una dona ben arreglada, camina amb pas elegant. Duu el seu fill agafat de la mà i amb l’altra tiba la corretja de la bossa de marca que porta penjada a l’espatlla. L’home se la mira amb ulls de peix estantís. Quan passen pel davant dels contenidors el nen s’atura i d’una estrebada fa aturar la dona. Vol el pallasso. La mare s’hi nega. El nen no vol caminar i somica. La discussió s’acaba quan el més fort imposa la seva raó. La dona estira el nen, que camina amb desgana i mirant enrere, i el sermoneja: «dels contenidors no es toca res, tot és dolent, brut i fa pudor». S’allunyen.

Tot i estar d’esquena, l’home sap que el súper ha tancat perquè de sobte la claror que l’envolta disminueix. Redreça l’esquena i els ulls es desperten.

Al súper només queden encesos els llums que fan visible si algú s’ha esmunyit a dins. A la porta els empleats es diuen adéu i se’n van en direccions diferents. Un d’ells empeny un contenidor petit i el deixa al costat dels municipals. Es reuneix amb un company que l’espera i entren a un bar.

L’home del banc de pedra s’aixeca i va cap als contenidors. En passar per davant del pallasso somriu, el saluda amb un cop de cap i li pica l’ullet. Alça la tapa del contenidor del súper, s’hi aboca i remena mentre li venen al cap les paraules de la dona: «dolent, brut i fa pudor».