Tornes a ser tu...

Tornes a ser tu. Tornes a ser aquell, el mateix del primer dia, el mateix que ella va veure i es va fondre al primer instant. Aquell del somriure càlid i picaresc, el de la mirada profunda i les mans suaus. Aquelles mans... aquelles mans que ella havia pensat damunt seua milers de vegades, aquelles que un dia la van recórrer. Tornes a ser el dels cabells llisos i l’olor dolça que la feien remoure per dins. Ara et sent menys d’ella que mai però sent les mateixes ganes de veure’t que aquell primer dia, i el segon i tots els que compartireu junts, com a companys, com a amants.

Tornes a ser tu el que col•lapsa els seus somnis i el que és la primera imatge segons abans de obrir els seus ulls pels matins. Tornes a ser el primer pensament que li ve al cap quan ha de demanar un desig, ets el seu desig. I no sap perquè, o pot ser si, però et troba a faltar. I molt.

Tornes a ser tu, el de les anades i tornades, l’accelerador oficial de les seues pulsacions, el culpable de les papallones rebotadores del seu estomac, el mateix que fa que el seu nom en altres boques no sone igual... ningú sap dir el seu nom com tu. Ets el culpable de que no desitge altres llavis ni altres paraules boniques... Ets tu i ningú més.