Tornar a néixer (5)

Primer el mossèn es posa a beneir els aliments i, de seguida, prenc una forquilla per aixafar les patates, els demés també ho fan. Som quatre a taula, a més de nosaltres dos també hi ha una senyora d’uns seixanta anys, deu ser la majordoma, i un avi que només li queda una dent, però és tan llarga com un ullal, i es treu de la jaqueta una ampolleta de vi negre. Tots anem per feina, però el rector abans de res agafa el pa rodó i amb una gavineta li fa el senyal de la creu a la sola del pa i tot seguit en talla llesques i les va repartint començant per la dreta.
Mentre mengem ningú diu res, pot ser ho tenen com de mala educació piular en els àpats, jo faig com tothom.
Després de desparar la taula, tots hi col•laborem, la majordoma es posa a fer cafè amb una cafetera de rosca, i ens tornem a entaular, ara si que l’ambient és més distés, em pregunten si vull llet amb el cafè, no cal, gràcies, però si que hi posaré una cullereta de sucre si no els sap greu, se’m queda observant el mossèn mentre deixa que vagi xerrant el senyor gran, però després el talla.
-Un moment, Miquel, cal que fem les presentacions, i s’adreça a mi, jo sóc mossèn Lluís, en Miquel ja ho saps, ella se’n diu Antònia, i tu suposo que no deus tenir encara cap nom, oi?
-Si, no sé fina ara qui sóc i voldria saber quina és la meva història. Me’l miro amb una expressió interrogant.
-No hi ha gran cosa per explicar, tots sabem el mateix que tu, sempre ha estat així. Tot el que podem fer és acollir-te. Cal que et posem un nom, com vols que et diem?
-Doncs no ho sé, digueu-me com vulgueu.
Es queda callat, però se li veu que està rumiant, aleshores l’Antònia ens surt que val més que sigui un nom curt i bonic, els noms llarga i complicats només són per fer el mec i al final la gent els escurça.
-Mira, som al mes de juny i aviat serà Sant Joan, vols que et diem Joan?
-Si, ja m’està bé.
En Miquel de seguida salta amb que aquest any ja se’n mort dos de Joans al poble, anirà bé tenir-ne un de nou, a veure si aquest dura força i es posa a riure d’una manera forçada, ves quina gràcia que em fa.
-Ara quan acabi de rentar els plats vindràs amb mi, diu l’Antònia, anirem a l’armari on guardem la roba. A veure que trobem que et vagi bé.
Dit això els dos homes desapareixen, en Miquel se’n va de la rectoria i mossèn Lluís s’adreça al seu despatx, jo m’estic al menjador.
L’Antònia va cantant mentre feineja i jo semblo un estaquirot.
És un armari enorme amb tota mena de roba, tant d’home com de dona, és roba ja feta servir, però ben neta, planxada i plegada. Em dóna dues camises, dos pantalons, tres calçotets més una samarreta, un jersei de cuadrets i dos parells de mitjons. Diu que em canviï, la resta m’ho guardarà dins una bossa, i que vagi a fer un tomb pel poble, però que a les vuit se sopa.
Ja han passat dos dies i, a més d’escampar la boira, ajudo a escombrar i fregar el terra de l’església també passo el drap per sobre dels bancs.