T'estimo molt, Josep

He tancat els ulls i t’he buscat dins la meva obscuritat.
M’he llançat en un abisme esperant rebre un missatge teu, amb una esperança remota, minúscula, gairebé inexistent. Quan només hi ha foscor, existeix l’espai? I el temps?
T’he cercat, a tu, sense saber qui ets o què ets.
-T’estimo, Josep.
Gràcies, però digues quina és la teva naturalesa, em sap greu, però només amb aquestes paraules, no és suficient per commoure’m.
Pot ser no hi ets, tan sols sóc jo mateix que em procuro d’animar, mes amb aquesta sospita allunyo qualsevol guspira de consol.
Vull tenir la certesa de què es tracte d’algun, o quelcom?, ens aliè a mi, el que sigui, a qui em pugui adreçar i implorar, sumís, la seva protecció, que em faci sentir la seva presència reconfortant.
Puc recordar una excursió pels Pirineus francesos, amb unes sis hores trampejant per muntanya boirada que arribo a un refugi i m’ofereixen un bol enorme de cafè amb llet i un somriure.
Aquesta és la mateixa sensació que la meva ànima està cercant.
-T’estimo molt, Josep.
Però, ai-Déu-meu! Qui ets tu? Em cal experimentar-te, que ho pots entendre això? La fe em serveix de molt poquet, ja que la puc confondre fàcilment amb el resultat d’una fantasia meva, d’una elucubració mental.
Digues que existeixes, digues que estàs amb mi i que, fins i to, ens podem agafar de les mans. Aleshores si que podràs consolar-me.