TENIA QUINZE ANYS

Essent l’any 1965, estudiant batxillerat en l’Institut Maragall de Barcelona, estan a dispesa d’un matrimoni sense fills propietaris d’un burgés i immens pis de l’Esquerra de l’Eixample i grans amics dels meus pares; un cop al mes anava a casa agafant a la plaça d’Espanya el tren direcció cap Igualada. Va ser durant un viatge d’aquests que vaig viure un fet que m’afectà molt; quan jo era un escanyolit i llargarut galifardeu adolescent de quart de batxillerat...

El tren o més ben dit, l’automotor dièsel Ferrostaal, compost per dues unitats, una tractora i l’altre com a vagó arrossegat, feia el servei durant tot el dia en la línia de Barcelona a Igualada i viceversa.

Recordo perfectament que anava en el primer vagó, el que duia els motors. Era dissabte hi anava ple a rebentar de gent. Amb els seients tots ocupats, érem molts els que anàvem drets com pals de semalers anant d’un cantó al altre.

Jo estava en un extrem del passadís, i a la meva esquerra, just en el meu costat, en uns seients hi havia de cara a mi una jove dona rosenca bellíssima amb dos crios menuts. Davant mateix d’ella assegut de cara a cara, hi havia un homenot vestit tot de negre, amb capa i levita com un andalús o castellà i barret cordovès, amb anells argentats en les dues mans d’ungles llargues... era com si fos un component de les fastigoses tunes universitàries o un 'cantaor' de flamenc...Tot i la fatxa que fotia tirava a gran. Sols li mancava una guitarra...

Durant el trajecte vaig observar com ell, subtilment i sense medià paraula, sols amb mínimes gesticulacions molt dissimulades, aquell podrit personatge s’insinuava lascivament a aquella jove mare...

Aquella juguesca va durar molt. Vaig observar amb uns ulls com taronges aquell assetjament per par d’aquell mascle hispànic negrós dirigia a ella. Ell, amb insinuacions mitjançant fregaments amb les seves mans pel damunt dels pantalons i amb moviments de cap tot gesticulant amb els seus llavis sense dir res, provocava a aquella dona...

Ella, i això és el que em va fotre del tot; estava acalorada, suada i excitada movent la vermella cara d’esquerra a dreta com dient no, no!... Tant, que ni feia cas dels crios que la reclamaven...

Aleshores, en aquell moment no sabia qui era el més fastigós dels dos. Jo hauria matat a hósties a aquell podrit home... Però jo sols tenia quinze anys i portava pantalons curts.

El desesperant fou quan al arribar a l’estació de Piera, ella totalment extasiada, quasi s’oblidà de baixar del tren. Ella i els crios saltaren del vagó precipitadament i aquell fill de sa mare; que segur anava cap a Igualada, gallardament baixà com un llampec rere seu quan el tren ja havia arrancat...

Sempre he pensat mantes vegades que va passar? Ella suposo que arribà a casa i el seu marit que segurament els esperava per dinar... preguntant-l’hi innocentment:

-Que, com anat a Barcelona?

-Bé, tot bé. Sols que el tren anava ple de gom a gom... Estic tota suada!...

Sempre m’he imaginat a aquell podrit gos negre calent, rondant la casa d’aquella encisadora dona que, hipnòticament o ves a saber com, tant excità.

D’aquella feta vaig avorrir un munt de coses. Sols tenia quinze anys i uns ulls massa innocents...

****
Ara ja vell, penso: Quantes vegades m’he comportat com aquell bergant?...