tenia ganes d'estar amb tú

Un relat de: TMR .
Sempre s’havien desitjat però no es perteneixien. Cada cop que podien es miraven d’amagats, mirades relliscants, plenes d’estels, plenes de desig, passió, ganes de menjar-se. Cada carícia que es feien era en silenci, davant de tots però dissimulades, prohibides, carícies que quasi no tocaven la pell, a penes la rosaven però que despertaven milers de calfreds per tot arreu.

No podien estar sols, sabien que tampoc no devien, però les ganes i el desig es feien insuportables. No podien passar sense rosar-se, sense clavar els ulls un en l’altre, sense tocar-se les mans com el que no vol la cosa... Van decidir quedar-hi per a estudiar, sols. En el fons sabien que era una excusa. Tots dos bé sabien que estudiar no era el que volien i més sabent que ell mai s’havia assegut davant un llibre per fer-ho. Però la resta no ho sabia. L’únic que sabia era que dos companys de classe estudiaven la lliçó com qualsevol d’altres.
Era una vesprada d’hivern. A casa no hi havia ningú i sabien que hui no tornarien. Hi van entrar, deixaren els llibres sobre la taula i van asseure. Van posar-se a llegir, en silenci. D’estona a estona alçaven les mirades i se les clavaven. No calia parlar, es podia llegir clarament als seus ulls el que els rondava pel cap. Van decidir eixir per a fer fotocopies quan de cop només xafar el carrer començà a ploure a caudals. Van acabar remullats. Van pujar i només podien fer una cosa per no agarrar-se una pulmonia de collons. Ell va proposar que si tal vegada es dutxaven amb aigua bullint tornarien a recobrar la calentor al cos i els calfreds desapareixerien. Ben bé no sabien si els calfreds eren pel fred o pel simple fet de pensar en el que podia passar. Ella va acceptar, però amb una condició: ho farien per separat. Ell va assentir amb el cap. Entra ella primer. Es va despullar i va estendre la roba per tal de eixugar-la. No va tancar amb pestell, no volia fer-ho i desitjava que ell també desitgés que no ho fera. No duia ni dos minuts baix el xorro d’aigua calenta quan va sentir uns llavis pels seu coll. Es va estrènyer però no va fer cap moviment per evitar-ho. Tan sols va seguir com estava, deixant-se dur, deixant que la recorregueren aquelles mans com tantes vegades havia somiat, deixant que la boca d’ell descobrira cada racó del seu cos, era tot d’ell, li pertanyia fins l’ultima part. Es va girar per provar la seua saliva baix del xorro de l’aigua i va notar com s’excitava. El soroll de l’aigua no deixava sentir els gemecs, les bategades del cor descontrolades, els sospirs ni els xuplits. Estaven desesperats, s’havien desitjat tant que no volien parar per si no podien repetir. Volien xuclar-se, tocar-se, conèixer el cos de l’altre, sense secrets, sense prohibicions. Van eixir de la dutxa, l’aigua calenta s’acabava i el fred era massa impertinent. No parlaren. S’ho deien tot amb mirades. Es van gitar al llit, remullats, sense eixugar-se. No els va donar temps a enfredar-se, els seus cossos junts, en moviment, desprenien calor. Es van encaixar com si es conegueren de tota la vida, com si sempre ho hagueren fet. Sabien que fer, on tocar, que dir i com. Ho havien imaginat tantes vegades als seus caps que fos com si fora la enèsima vegada que s’hi trobaven. La va empènyer i es va perdre a dintre seu durant llargs minuts mentre els petons no els deixaven quasi ni respirar. Els faltava l’aire però no volien parar. Van acabar. I tornaren a començar. Es feren tot el que sempre s’havien desitjat, no deixaren ni un sol desig per complir. I per fi feren el que més desitjaven: abrasar-se i sentir els bàtecs d’un contra el pit de l’altre, sense ningú que els observara ni els mirara mal. Passaren la nit junts. La millor que havien passat fins aleshores. Al dia següent es llevaren i tornaren a classe. Ningú sen va adonar de res però allò que havien viscut tots dos plegats fou que la seua complicitat augmentés, i que cada carícia d’amagats que es pogueren fer recordara la nit que havien passat, les milers de carícies que es regalaren. Gairebé no havien perdut les ganes l’un de l’altre però almenys sempre els quedaria el record, o la possibilitat de repetir cada vegada que tinguessin l’oportunitat.

Comentaris

  • com acaba?[Ofensiu]
    Somiatruites | 06-10-2012

    hi van haver nous encontres? o van haver de patir amb carícies fortuïtes i secretes per sempre?

  • és estupend.[Ofensiu]
    Rafaelmolero | 06-10-2012 | Valoració: 10

    Doncs veig en el relat una sensibilitat extraordinària, és molt bo, La lectura del
    relat incita ha llegir-ho més i més. És molt subtil, com descrius els pensaments
    de cada un. M'ha encantat llegir-lo. Felicitats per aquest relat. Sóc Rafael Molero Cruz. Saluts.

l´Autor

TMR .

42 Relats

19 Comentaris

25981 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
Vaig néixer al 1993.

No sóc escriptora professional, ni molt menys. Escric quan tinc alguna cosa dins i no se com treure-me-la. Quan els sentiments s'acumulen i no tenen per on eixir.
No se si escric per oblidar-te o per recordar-te. El més segur és que ho faja per poder dir totes les coses que mai et diré a tu. D'alguna manera hauré de treure-me-les d'ací dins...
M'agrada escriure i el que més m'agrada de tot són els somriures. Mai ix de casa vestida sense un somriure. Dies els somriures són més feliços i dies més tristos, però mai pot faltar entre els meus complements. M'agrada somriure, però m'agrada més que em regalen somriures.

Sempre havia sigut la persona més optimista del planeta fins que em vaig adonar de que no totes les coses són de colorets, suponc que seran les conseqüències de crèixer... Però, sempre estic disposada a rebre tot tipus de critiques i recomanacions que m’ajuden a millorar.