Tendresa

Poc a poc, com si es tractés d'una fulla que es cargola sobre ella mateixa, les línies dels ulls es van tornar més rodones i suaus, més juntes unes de les altres. Aprofundien dins la pell formant plecs que eren com les ones d'una mar serena. Els ulls, d'un blanc mat, tremolaven lleugerament mentre la pupil·la, més negra que mai, s'endinsava en la melangia. El verd deslluït i trist mostrava el contrast de les dues estaciones que convergien. Dues mitges llunes acompanyaven els llavis insegurs, d'una alegria poc definida. I, de cop, com si un pes atragués el cos cap a baix i fixés els peus al terra com dos blocs de ciment, sí, quan tot això va passar, el cos es va arrufar tot ell, es va sentir geperut i va anar fent-se petit, dòcil i espantadís.
Però el cos encara era el cos. La mà blanca va acostar-se indecisa cap a la galta d'ell i en va encendre un petit i discret llumí que exhibia una llum de conte, d'aquelles que encara fan imaginar. Els cossos, les pells, les textures, l'escalfor, les mirades, el primer petó, el temps que passa, les carícies entre mantes, les il·lusions, l'esperança, l'amor que també es fa gran... tot es va tocar silenciosament.
Va renéixer i desaparèixer la primavera entre la multitud sorollosa, els fars dels cotxes i els aparadors de les botigues. I cada paraula de desig i llum, dita amb la veu invisible de l'ànima, va entonar una melodia d'ulls que s'adormen tranquils, orgullosa, solitària i compartida. I les dues mitges llunes es van quedar fitant-se una a l'altra.