Telèfons

Davallament.
To.
Punt vint.
Moratòria...
Derogació de moratòria.
Verb característic conjugat; dicció donívola.
Crucifixió.

Dubte.

Hissada.
To.
Punt vint (acumulat punt quaranta).
Pròrroga...
Abolició de pròrroga.
Monosíl·lab; mateixa dicció donívola; detecció d'impaciència.
Calada.

Dilema. Titubeig.
Incredulitat. Sospita. Recel.
Decisió. Empenta.

Aixecada.
To.
Punt cinquanta (acumulat punt noranta).
Dilació breu.
Dicció donívola ja familiar amb evident augment de volum.
Probable insult no classificable.
Aurora de col·loqui.

-Mmm... Bon vespre, que hi ha n'Àlex?
-Sí, sóc jo. Tu has telefonat i penjat dues vegades, ara?
-Sí, era jo. No hi és, n'Àlex? Saps quan tornarà?
-T'he dit que JO sóc n'Àlex.
-Sí, clar, i què més? Qui ets tu i què fas a ca seva?
-Ah, deus referir-te a n'Àlex.
-I jo què putes he dit?
-Vull dir l'altre Àlex.
-L'altre?
-Sí, el meu company de pis.
-Dos Àlex al mateix pis? Ja són ganes d'emprenyar...
-...
-Bé, n'Àlex l'HOME-que-viu-des-de-fa-mil-anys-en-aquesta-casa no hi és?
-No, sóc tota sola a casa.
-Saps quan tornarà? Te fa por estar sola a casa?
-No sé quan tornarà. Ha sortit a sopar amb uns amics, així que tant pot tornar prest com tard.
-Ah.
-Per què me demanes si me fa por estar sola a casa? Clar que no me'n fa.
-No, com que ho has esmentat...
-Idò no.
-I a quina hora era el sopar aquest?
-Devers les nou.
-I ara són les deu i quart. Deu ser prest encara per trobar-lo...
-Sí, és prest.
-...
-Vols deixar un missatge per a ell?
-No, hauré de cercar qualcú altre.
-D'acord, com vulguis. Però si has de tornar a telefonar, per favor que no sigui molt tard. Ho dic per si me'n vaig a dormir.
-No passis pena, no puc tornar a telefonar. A quina hora sols anar a dormir?
-No ho sé, potser a mitjanit.
-Ah.
-El que pots fer és anar telefonant i quan jo ja vegi que he d'anar a dormir t'ho dic i deixes de telefonar, sempre que n'Àlex no hagi tornat, clar.
-Ja, però és que no podré tornar a telefonar.
-Segur que no prefereixes deixar un missatge? En arribar trobaria el teu nom i te podria cridar ell.
-No. És que...
-Tu mateixa.
-És que telefon des d'un telèfon públic, i no crec que pugui rebre cridades.
-I no t'has de moure d'allà on ets?
-No.
-Enlloc?
-Creu-me, no.
-Molt bé, molt bé, te crec. No sóc la seva al·lota ni res, eh?
-¿...?
-Ho dic per si ets una amant seva i penses que està amb jo.
-Ah, no! Vas errada, no tenc cap intenció d'aquestes amb ell.
-Ah, d'acord. I de què el coneixes?
-És un tema una mica delicat.
-Perdona, no volia ser xafardera.
-No, tranquil·la. I tu com has acabat vivint amb ell?
-Bé... d'això...
-Tema delicat?
-Sí.
-D'acord, no hi ha més preguntes.
-I què fas a un telèfon públic? Pensava que ja no n'hi havia, amb tant de mòbil.
-Bé, aquí on sóc només puc usar aquest telèfon.
-Ets de viatge?
-Més o menys.
-Molt enfora?
-No, no gaire, de fet no he sortit de la ciutat.
-Ets una mica estranya, no?
-Si estassis en la meva situació ho entendries.
-També podries contar-me la teva "situació" i així com a mínim deixaria de pensar que estàs com una cabra.
-És una mica delicada...
-Sí, me comença a sonar la frase.
-Escolta, tens tres mil euros?
-Què??
-Te'ls tornaria avui mateix.
-Però...
-És que els necessit amb certa urgència, i n'Àlex no arriba.
-D'això...
-Per favor.
-Potser sí que els tenc, però m'hauràs de dir per què els vols.
-És una mica complicat d'explicar.
-Farem una cosa: tu comença a cantar, i si m'avorreixes més que el llibre que estava llegint, te quedes sense els doblers. Què en penses?
-Prou raonable.
-Te bastaran les monedes del telèfon?
-Sí, sí, per això no passis pena que me'ls paguen.
-Ah, quina sort.
-Bé, tant com sort...
-Me vols dir d'una vegada on punyetes ets?
-A comissaria.

Silenci de pòquer. Passada d'àngel amb moviment d'ales inclòs (flas, flas). Posterior convit a trobada immediata. Visita no guiada a comissaria, preu mòdic de tres mil euros.

Alliberament.