Blanc (no-res)

Ja només sóc sal.

Estic evaporant-me. Davant jo mateix, ull a ull.

I tot el que veig és sal.

Un desert immens.

De sal.

Blanca.

Ara sóc blanc. I res més.

He quedat reduït a un full no escrit, a un univers nivi. Res no existia dins jo més que el comú compost.

La meva fracció d'aigua s'ha anat esvanint de gota en gota al cosmos, escapant agosarada pels meus ulls. Ara ja no existeix, intuesc humitats regalimant-me galta avall i fent borrosa la pròpia visió. El que restava, el cos, allò que hi hauria d'haver després de la pell, s'ha vist abocat al no-res. La salina ha deixat damunt el trespol una capa infinita i blanquinosa.

Ho he vist caure tot, he contemplat com s'allunyava de jo. La meva ànima eren flocs de neu esberlats que se desprenien de la meva fredor, del meu cos inanimat. El meu món ha esdevengut albí somort, i ni tan sols el murmuri amb el qual demanava pietat a crits m'ha salvat de la desertització.

I les meves paraules, aïllades, s'han perdut en l'abisme de la solitud.

Ja no hi sóc.

Esborrau-me de la llista.

Adéu.