Quatre parets

Me fan por.

Els mir des d'aquí, on estic segur, amagat darrere la persiana de l'habitació, per entre les escletxes, i escortat per la cortina, allà on no poden abastar-me. Els veig passar des del zenit, van i vénen, dissimulant com si res no passàs. Però jo sé que m'estan vigilant. Fan veure que fan fotos, que riuen, que passegen agafats de la mà. Jo sé que no, sé que controlen tot el que faig, que esperen el moment idoni per atacar. Els veig desitjosos del meu cervell. De la meva ànima. Estan a l'aguait! Però jo no els permetré que m'ataquin. No sortiré. Me sentiu? No sortiré! Per què, tanmateix? Caminaria entre ells, farien com si no me veiessin, qualcun fins i tot xocaria amb jo o me demanaria on és el carrer de la princesa. Al metro, qualcun d'ells, amb l'aparença d'una femella, m'aclucaria un ull, se m'insinuaria, per seduir-me. Tot mentida. No! No ho permetré! No me mesclaré amb ells! Sé que me perseguirien, que voldrien aturar-me per xerrar amb jo. Que me farien preguntes i me contarien la seva vida, que me mirarien i esperarien una resposta, uns mots de la meva boca. I aquest seu encís me petrificaria, com sempre, i no sabria què dir, no sabria ni tan sols articular una paraula justa, una opinió treballada. M'espantau! Deixau-me estar! No! No sortiré a trobar-me amb vosaltres! No deixaré que m'enciseu amb els vostres mots! No sucumbiré! Però potser... no, no ho faran, no gosaran. Ben mirat, amb ells no se sap mai. I si... i si envien el propietari del pis perquè me faci fora? Per fer-me sortir al carrer? Ah! Ho veig, sé que ho faran, sé que ho faran, ho puc descriure perfectament: vendran tots i me trauran de casa estirant-me pels peus, entraran al meu pis i veuran que no he fregat els plats ni he fet el llit, i sense deixar-me ni tan sols agafar la maquineta d'afaitar, el llibre i les pastilles, m'arrabassaran amb crueltat d'aquestes quatre parets que són la meva vida. Aturau-vos! No goseu posar els peus a la meva escala! No vos vull veure més amunt de l'entresòl! Si intentau pujar més amunt vos enviaré el Xacal Gris! Vos estic amenaçant! Tingueu-ho ben present, no vaig de bromes! No, no li podeu fer res, no, no me'l mateu, deixau-lo estar! No! Merda, merda, merda: m'han barrat la sortida, estic perdut. Estan pujant. Què puc fer? No puc lluitar: són massa, i jo ara sóc feble. Només tenc una opció: sí, hauré de fer-ho. Ho faré. Me sentiu? Ho faré! No me caçareu, no ho permetré! Ja podeu pujar, ja, que jo baix per un altr...