Foto casual

No te conec. No sé qui ets, o si ets. Si tens un nom propi, teu en exclusivitat, o si l'has hagut de manllevar a un sant, com feim quasi tots. Tampoc no sé per què has arribat a jo, segurament la Deessa casualitat t'ha fet volar pel món, entre papers vells, segones mans i terceres persones. Potser qualcú te va col·locar intencionadament dins un llibret sense lletres a canvi d'un euro perquè voltassis pel món amb un desconegut, que és en el que m'he acabat convertint. Sigui com sigui, has arribat a la mediterrània dins la meva butxaca, i ara ets aquí al meu costat, anant amunt i avall per una illa quasi desapareguda, còmplice de les meves idees.

Tu no te veus, perquè mires cap a la meva esquerra, i per tant no saps com ets. Just controles un únic punt fix, matemàticament perdut a l'infinit dels teus pensaments. Ets groga, d'un ros immensament apagat i proper a la cendra, com una posta de Sol al Pol Nord, com niguls amenaçadors de rerevera. Com si no haguessis conegut mai el foc. Els teus ulls, blaus per efecte del defecte, no recorden l'alegria de viure, qui sap si han oblidat que un dia potser varen estimar. El teu coll és massa prim en relació al teu cap. Això se deu en part als teus cabells arrissats, però n'és la causa principal la gran quantitat de bons records que no vols alliberar, moments que impedeixen el menjar anar gola avall. A les orelles, unes senzilles i pobres arracades reflecteixen el flaix del suposat fotògraf, i donen l'únic bri de llum al retrat, atraient la mirada de l'observador. Fins i tot, la camisa que amagues davall l'americana grisa ha perdut la seva blancor, per mor de l'entorn al qual és sotmesa, i sembla esgrogueir-se amb la meva mirada, que comença a fer pampallugues de pena. La totalitat de la teva expressió me convenç que he trobat una imatge i tres-centes vuitanta paraules de tristor, i m'animes absent a desfer-me de la teva ànima bidimensional, a alliberar-la i estripar-la, deixant-la córrer a la seva sort per ser transportada amb la nit dels vents cap a platges florides de buguenvíl·lees de corral i coralls buits i vils.

Però no ho faré. Reservaré la teva faç ombrejada sense llums per als dies més difícils, aquells que ja no haurien de venir, quan enyori la presència de qui més a prop sent, i compartirem sense conèixer-mos l'amor dels inoportuns.

I així, potser... somriuràs.