Aigo

Sa dona sega. Té sa boca tancada, seca. Ets ulls mig clucs, es posat silenciós. Amb una mà, sa dreta, sosté sa falç; amb s'altra sosté amb força es blat mig mort que sega. Que no se li escapi un sol bri.

Sa imatge és groga: es cereal, es capell de llatra i ses gotes de suor que li amaren es rostre bru l'hi fan. Es Sol ofega ses papallones i inunda es camp amb es seu raig sempre amenaçador, deixant tastar es silenci més ofegant. Sa dona és un petit punt enmig d'un desert inacabable de blat sec i buit, desitjós de ser segat per passar a millor vida.

Sa collita no és bona, pensa, perquè no ha plogut es mesos bons. Distreta amb aquestes cabòries, no percep que un cop de xaloc li ha fet volar es capell. En notar massa calor a sa testa, se toca es rebosillo amb sa mà esquerra, amarada de blat. Redreça amb esforç s'esquena i aixeca es cap cap amunt.

Aigo vos demanam. Aigo!
I vós, Senyor, mos dau vent.
I mos girau ses espatlles
i feis com qui no mos sent.

Una sola llàgrima sala s'escena. Tot d'una, una gota de pluja li taca sa cara. La cerca amb es dits, embrutant-se sa galta. Sent sa humitat. S'estremeix. Per s'altra galta rodola ara una segona llàgrima. Immediatament una segona gota de pluja se li enfonsa a sa punta des nas. Sa dona deixa anar s'ormeig a un costat, i amb ses mans tapant-li ara completament sa cara, esclata en plors. Tot just destapa es primer gemec, esclata una tempesta. Quan cau de genolls, sa roba ja és xopa, dolça i salada a parts iguals, i un bassiot s'ha format entre es seus peus. Torna a aixecar es cap cap es cel i crida, entre gotes de pluja i llàgrimes.

A s'hort sa terra és eixuta,
s'ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s'han 'secat,
es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, éreu amor,
ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, éreu gent,
i ara, on és? on és sa gent?