Els dos escorpins

Estimats infants: veniu, acostau-vos i seieu aquí al meu davant. Avui vos contaré la petita i curta història dels dos escorpins. No, no tengueu por, que són escorpins bons! No fan mal a ningú! Miquelet, no ploris, va...

Com que els escorpins eren dos, i per tal de distingir-los en vista que normalment no tenen nom i que tots semblen iguals, els direm l'Escorpí A i l'Escorpí B. Queda clar? Vos pareix bé? Bé, idò així ja podem començar.

L'Escorpí A era mascle, mentre que l'Escorpí B era femella... ai, ben mirats, potser els podríem distingir pel sexe. Però seria massa feina descriure'n cada vegada el sexe, no ho pensau? I per això estan els noms curts, que punyetes! I més curts que una sola lletra no n'hi ha, de noms.

En fi, que teníem dos escorpins.

L'Escorpí A, el mascle, era una mica més gros del que és habitual en un escorpí d'aquest tipus, que sol fer uns sis centímetres. Idò l'Escorpí A feia, fixau-vos-hi bé, quasi set centímetres! Per contra, l'Escorpí B era més petit de l'habitual, no arribant pràcticament als cinc centímetres. Sí, ja sé que són només dos centímetres de diferència, però pensau que és com si una persona fos uns trenta centímetres més alta que una altra. Així sí que hi veis diferències, eh!

Vaja, potser aquesta seria una altra manera de distingir-los. En fi, els noms ara ja estan posats.

A banda d'aquestes petitíssimes i insignificants diferències, els dos escorpins eren pràcticament iguals: vuit potes, uns quants ulls, les famoses pinces i, finalment el temut fibló, ple de verí verinós. A més a més els dos eren molt bells, i feia goig de veure'ls trescar junts entre les dunes del desert. Quan passejaven junts deixaven anar un preciós llum ultraviolat que era l'enveja de tothom.

Tot i ser l'Escorpí A el més gros, l'Escorpí B sabia més coses. Per exemple (i és un exemple molt important, ja ho veureu), l'Escorpí A no sabia que les seves pinces poguessin estrènyer o agafar objectes, fins que va veure l'Escorpí B usar les pròpies. I quina sorpresa descobrir tal fet! Des d'aquell dia l'Escorpí A va intentar usar per ell mateix les seves pinces, però no ho acabava d'aconseguir. L'Escorpí B bé que n'hi ensenyava, i li'n mostrava el funcionament una vegada i una altra. Però no hi havia manera, l'Escorpí A no se'n sabia desfer tot sol!

Això l'entristia enormement, i se demanava a si mateix per què no podia ser un escorpí com els altres. A més a més, l'Escorpí B s'enfadava (cosa que abatia encara més l'Escorpí A), perquè no entenia tampoc per què l'Escorpí A no sabia fer una cosa tan senzilla com utilitzar les pinces, un fet que hauria de ser innat en tot escorpí. Perquè ja sabeu que els escorpins utilitzen les seves pinces, no?

I l'enuig li provocava ràbia, a l'Escorpí B, i punxava i burxava el seu company amb el fibló. Així, malenconiós per partida doble i foradat pel verí, l'Escorpí A s'anà fent petit, de cada vegada més, fins que diríeu que era més petit i tot que el propi Escorpí B.

Per acabar-ho d'arrodonir, l'Escorpí B notava quelcom d'estrany en punxar l'Escorpí A: sonava buit! Ni més ni manco! Buit! Un escorpí buit! No s'ho podia creure. L'Escorpí A li deia que era normal, allò, que sempre havia estat així. Però l'Escorpí B li deia que no, que no podia ser, i se pegava cops a la seva pròpia closca, demostrant que era ben farcida.

I així arribà un moment que l'Escorpí B no trobà cap estímul per romandre més amb l'Escorpí A. I s'allunyà d'ell, no sense abans dir-li que havia d'aprendre a usar les pinces, i que s'havia d'omplir el cos d'allò amb què s'omplen els escorpins. Potser les dues recomanacions estaven íntimament relacionades, però això ho havia de descobrir l'Escorpí A tot sol, ningú no el podia ajudar. I és per això que va haver de caminar tot sol pel perillós desert, capcot i més petit que mai, a la recerca d'un manual d'ús de pinces i de quelcom amb què omplir-se el cos.

I aquí acaba la petitíssima història dels dos escorpins. Vos ha agradat? ja sé que no té un final gaire feliç, però heu de sebre que els contes no sempre acaben bé.

En fi, al·lotets, sembla que els escorpins finalment eren més diferents del que volia fer-vos creure en començar. Fet i fet no tenien res en comú, així que seria ben fàcil distingir-los l'un de l'altre a primera vista. L'un ben ple, amb les seves destres pinces; l'altre buit i ignorant, que no sabia ni fer el que la resta feia fàcilment.

Però això ara ja no importa, sabeu per què? Ho voleu sebre? És una mica dolorós, i no ho hauria de contar, però ja que he arribat fins aquí, estic obligat a acabar de veres la història.

Un dia, temps després de separar-se els dos escorpins, el Xacal Gris va caçar l'Escorpí A. I sabeu què en fer? Se'l va menjar sencer! Sí, sí, d'una mossegada: nyam! De començament el pobre Escorpí A va intentar defensar-se, car de mica en mica havia après a usar prou bé les seves pinces, i també el fibló. Però res podia fer contra el gran Xacal Gris, així que finalment va sucumbir. (Sucumbir és quan qualcú cedeix a una cosa a la qual no pot resistir més. Però en aquest cas vol dir també morir.) Sí, fillets meus, l'Escorpí A va morir a mans del gran Xacal Gris. El més trist de tot és que l'Escorpí A aquell dia feia camí per anar a trobar l'Escorpí B i mostrar-li com havia après a usar les pinces, però ja no el va trobar, i en perdre's el Xacal Gris se'l va fer seu.

L'Escorpí B va conèixer la notícia temps després, i va plorar la mort del seu company durant anys i anys, perquè l'estimava de veres. Fins que un dia, ja vella, va anar a retrobar-lo al cel dels escorpins. Sí, clar que els escorpins tenen un cel, què vos pensàveu?

Ara sí, aquí acaba la petita història que vos volia contar. Val a dir, contra el que se podria pensar, que el malvat Xacal Gris va quedar ben ple en cruspir-se l'Escorpí A, i que no va poder menjar res més en una setmana. Vaja, que per a ell va ser tot un festival!