TANT SE VAL

Si hem de creure l'article de la Viquipèdia "Història genètica de la península Ibèrica", vuit grans migracions han modelat l'ADN dels hispans, de les quals la quarta, provinent de les estepes del nord de la mar Càspia i el Caucas, entre 2500 i 2000 aC, és la que deixà més empremta genètica, i conclou que l'eix principal de diferenciació genètica s'estén d'est a oest i hi ha una notable semblança genètica en direcció nord-sud.

Sóc materialista i no crec el l'ànima; vull dir que no crec que l'ànima sigui una entitat diferent del cos viu, del cos animat; cosa que crec que és el que vols expressar en la primera estrofa. Pel que fa a la segona, el nostre univers té el límit que té la nostra experiencia directa; l'altre, l'Univers amb majúscula, és un model, bastant canviant i contradictori, que coneixem per la ciència, com coneixem l'Antic Egipte.

I ara vull parlar del teu comentari "El títol és cridaner perquè al meu poble aquestes expressions no les fem servir" al meu relat "Negrates i moros de merda".

En realitat aquest relat ha estat el segon presentat al RepteClàssic DCCLXXXV ("L'estranger"), una mica per fer-li veure a Atlantis, que l'havia convocat, que dues setmanes de termini em semblava una passada, tot i ser agost. Em va acabar de motivar l'article del Dominical d'El Periódico. Com que, malgrat haver-lo enviat fora de concurs, volia respectar el límit de 400 paraules, em vaig trobar que, acabada la ressenya de l'article, em quedava polt poc espai per escriure, així que em vaig limitar a repetir els tòpics que tots hem llegit centenars de vegades.

El primer títol que se m'havia ocorregut era "Negrates i moros", i el vaig arrodonir afegint "de merda", qualificatiu inspirat en el personatge "moromierda" del còmic
"Makinavaja, el último choriso", creat pel malaguanyat Ramon Tosas "Ivà" en el setmanari "El Jueves".

Dit, això, del teu comentari coincideixo amb la invitació que fas a substituir "integració" per "inclusió". Jo em quedaria amb els dos conceptes: que els immigrants facin l'esforç d'integrar-se i que els autòctons tinguem la voluntat d'incloure'ls com a ciutadans de ple dret, facilitant-ne la integració. A la resta del teu comentari, Kefas, li passa com a alguns dels teus relats: que estan molt ben escrits però no s'acaben d'entendre. Potser és que, quan parles dels teus ancestres cèltics, no et refereixes ni a irlandesos, escocesos, gal·lesos o bretons sinó a gallegs, per allò que diuen dels finisterrencs i que jo recollia en la meva nanoocurrència "Galleguismes" (NanoRepte 1082: "Sí o no?"): "A aquell gallec reconsagrat no hi havia manera de fer-li dir sí o no".

Comences comparant-te amb quatre adolescents de l'Empordà, comparació en la que sembla raure bona part del teu escrit, i francament no sé a què et refereixes. Potser es tracta d'algun cas que ha tingut ressò a TV3 i altres mitjans de Catalunya, però has de tenir present que jo fa deu anys que resideixo a València i que, encara que pujo a Barcelona cada tres o quatre mesos, només només m'assabento de les notícies d'abast estatal, tret d'alguna sessió del Parlament que mereixi connectar-m'hi via Internet. Així que, si et ve de gust, ja em tornaràs a transmetre el comentari amb un llenguatge més directe i entenedor; i, si no, tant amics com sempre.

Un poema petit i molt sentit.

M'ha agradat.

Que m'ha fet reflexionar. Molt ben raonat. Implica que el cos té pell i a més sent l'olor del café.
Que tingues un bon dia, Kefas.

Cordialment.

Perla de vellut.

És cert que la pell és el límit de l'univers en tant que tot l'univers està contingut en cada una de les seves porcions. El meu cos és l'univers perquè es regeix per les mateixes pautes que regeixen l'univers sencer. La comprensió d'aquestes pautes per part del gènere humà és mínima i, si no podem parlar de la comprensió dels elements materials que composen l'univers, molt menys podem comprendre els elements que hem inventat per intentar explicar-nos l'inexplicable, com l'ànima, aquesta cosa que som nosaltres sense ser nosaltres i que no es pot escapar de la nostra pell perquè els intangibles són un producte eteri que no es pot dissociar de la matèria que l'magina.

L'aroma del cafè, que a mí em pirra, és una al·lusió als sentits, l'única via per relacionar-nos amb la resta de l'univers, sentits que, inevitablement estan continguts per la pell, com l'ànima, mentre que l'aroma del cafè en sa major proporció està situat en l'espai extra-epidèrmic, per la qual cosa hi ha espais ocupats per l'aroma del cafè inabastables per l'ànima.

Les consideracions precedents determinen que ni la propietat conmutativa ni el contrapet són aplicables al poema.

Tant se val com estigui el cos
La pell
Es el límit de l'univers

I més enllà
L'olor del cafè
Es el límit de l'ànima

Amb total cordialitat

Interpreto que som una ínfima part que conforma l'univers. Sigui com sigui, m'ha fet reflexionar i això ja és positiu.
Rosa.